JOAN PEIRÓ i BELIS

Vicent Palomares i Melo

(Periodista)

Parlament pronunciat en l'Ateneu Barcelonès

el 9 de maig de 2002

• 1887. Neix a Barcelona el 18 de febrer. Fill de família obrera, Aprenent de vidrier, treballa des de petit en un forn de vidre. Analfabet fins els 22 anys, aprèn a escriure ja un cop casat. Resideix a Badalona durant 15 anys.
• 1906-1908. Inicia a Badalona la seva vida de militant anarco-sindicalista.
• 1907. Es casa amb Mercè Olives, obrera tèxtil, de la qual té 7 fills.
• 1915. Participa en l’organització de la Federació Espanyola de vidriers i Cristallers.
• 1916-1920. Esdevé el principal responsable de la FEVC, i assumeix la direcció simultània dels periòdics El Vidrio (1917-1920) i La colmena Obrera (1915-1920), aquest últim, òrgan de la Federació Local de sindicats obrers de Badalona.
• 1918. En el Congrés de la Federació Regional de Catalunya, celebrat el juny a Sants (Barcelona), es pronuncia a favor de la unificació de la CNT i la UGT.
• 1919. En el mes de desembre intervé a Madrid al congrés de la CNT.
• 1920. Es trasllada a viure a Barcelona. És detingut i posteriorment empresonat el mes de desembre a Sòria.
• 1921- El mes de novembre es de nou detingut i empresonat a Vitòria.
• 1922. Nomenat secretari general del Comitè Nacional de la CNT -de febrer a desempre-, presideix la Conferència celebrada el juny d’aquest any a Saragossa, en la qual Àngel Pestaña, Arlandis i Leval informen sobre el viatge realitzar a la Rússia soviètica. Es planteja el problema de les relacions de la CNT amb la Tercera Internacional (comunista). Peiró proposa sortir de la Komintern, o línia pro bolxevic, per tal d’adherir-se a la reconstruïda AIT, i ho aconsegueix per majoria dels votants. Del barri de Sants (Barcelona), on vivia, es trasllada el mes d’agost a Mataró, per tal de viure a prop de l’empresa on treballava, la Cooperativa del Forn del Vidre.
• 1925. Deixa la secretaria confederal i, a part de continuar treballant de vidrier a Mataró, dirigeix la Cooperativa del Vidre (Forn del Vidre). Per altra banda, durant la seva estada a la presó de Barcelona (de gener a setembre de 1925) en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, escriu i publica la seva obra Trayectoria de la CNT, en la qual s’inclina més per la línia sindicalista que anarquista del moviment obrer, oposant-se a les tesis d’Abad de Santillán, Buenacasa i d’altres, favorables a la definició àcrata radial del sindicat llibertari i la seva praxis d’"acció directa" permanent.
• 1927. Publica a la revista Acción Obrera, de Sant Feliu de Guíxols (Girona), una sèrie d’articles sota el títol genèric de Deslinde de campos, en el qual ataca a Pestaña de col·laboracionista amb els Comitès Paritaris, introduïts per la Dictadura de Primo de Rivera. Es empresonat de nou a la Model de Barcelona. S’afilia a la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), creada clandestinament aquest any a València, però no hi milita.
• 1928-1929. Torna a fer-se càrrec de nou de la Secretaria del Comitè Nacional de la CNT (1928), i en la clandestinitat, encapçala una sèrie d’intents d’entesa amb els republicans catalanistes, en especial, amb Francesc Macià, per tal de lluitar junts contra la Dictadura de Primo de Rivera. Col·labora amb 7 articles a la revista setmanal L’Opinió.
• 1929-1930. Signa el mes de març de 1930 el Manifest d’Intel·ligència Revolucionària, i atura l’intent de Pestañá de dur la CNT a l’acceptació dels Comitès Paritaris, patrocinats per la Dictadura de Primo de Rivera. Publica el recull d’articles titulat Ideas sobre sindicalismo y anarquismo.
• 1930- Després de la dimissió el mes de gener de 1930 del dictador Primo de Rivera, la CNT torna a la legalitat i Peiró participa, dos mesos més tard (març de 1930), en la controvertida signatura del Manifest d’Intel·ligència Republicana, promogut pel setmanari catalanista L’Opinió. Més tard, assumeix, el maig del mateix any, la direcció del diari anarco-sindicalista Solidaridad Obrera, fins el mes de setembre de 1931.
• 1931- A l’inici del present any funda, junt amb altres, la Federació Sindicalista Llibertària, i esdevé un destacat redactor de les publicacions Cultura Libertaria i Sindicalismo. A més a l’agost de 1931, quatre mesos després de la proclamació de la Segona República Espanyola, Peiró junt amb Pestaña i d’altres, fou un dels trenta signants del manifest que s’oposava a la revolta permanent anarquista i a la voluntat de domini de la FAI sobre la CNT. Aquest pacte és conegut com el "Manifest dels Trenta", i els seus firmants han passat a la història com els "trentistes". Això li comportà la seva expulsió de la CNT.
• 1932- El mes de desembre d’aquest any Peiró forma part del grup fundador de la Federació Sindicalista Llibertària, que pretenia orientar els sindicats separats de la CNT. A partir d’aquest any, i fins 1936, col·labora en diversos periòdics, entre ells: Cultura Proletaria, de Barcelona; Sindicalismo de València; Trabajo, de Manresa; Vertical, de Sabadell; El Heraldo de Madrid i La Tierra, de Madrid; La Rambla, de Barcelona; i Combate, de Mataró.
• 1933. Peiró i la majoria del seu grup es desmarquen del projecte d’Àngel Pestaña, quan aquest decideix fundar el mes de febrer el Partit Sindicalista.
• 1934- En ple "Bienni Negre", tant Peiró, director de la Cooperativa del Forn del Vidre, com Salvador Cruxent, president de la junta d’aquesta empresa, membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i alcalde de Mataró, són destituïts per la seva adhesió als separatistes "Fets d’Octubre" d’aquest anys. Foren restituïts el mes de març de 1936, després del triomf del Front Popular en les eleccions del 16 de febrer del citat any 1936.
• 1935- Peiró formula unes condicions mínimes per tal de reunificar les CNT de Catalunya i del País Valencià. Però el control de la negociació s’escapa de les mans dels companys de Peiró al oposar-se les federacions de Sabadell i de Manresa al reingrés a la CNT, això com el retorn a ella sense condicions els sindicats escindits de València el març de 1936.
• 1936- Fracassat, per tant, l’intent de Peiró d’aconseguir el reingrés dels Sindicats de l’Oposició a dins de la CNT, en esclatar la Guerra Civil participa en el comitè local antifeixista o de salut pública de Mataró, president per Salvador Cruxent, tot demanant, des de les pàgines de les publicacions Combat i Llibertat, un ordre revolucionari i la supressió de la violència individual. Per altra banda, el 13 d’agost d’aquest dramàtic anys Peiró deixa el comitè, al ser nomenat delegat de la Conselleria d’economia de la Generalitat de Catalunya, i escriu una sèrie d’articles que, a inicis del mes de novembre, publica en forma de llibre titulat Perill a la reraguarda, i on denuncia la repressió cega i indiscriminada i la pràctica impune repinyaire dels grups incontrolats que deshonraven la revolució. A continuació, a proposta de la CNT, el dia 4 del mateix mes de novembre passa a formar part del govern del socialista Largo Caballero com a ministre d’Indústria, junt amb altres anarco-sindicalistes que també son nomenats ministres de diferents carteres: Joan Garcia Oliver, Federica Montseny i Juan López. D’acord amb les atribucions del seu ministeri, Peiró presenta al Govern de Madrid diversos projectes de reorganització de la indústria espanyola, però aquests projectes són sistemàticament boicotejats pels seus companys de gabinet Vicente Uribe i Jesús Hernández, tots dos de militància comunista i seguint ordres de Moscou.
• 1937- Després dels tràgics "Fets de Maig" a Barcelona, els quatre ministres anarco-sindicalistes del Govern de la República dimiteixen, i Peiró explica la seva gestió ministerial en un fullet titulat De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Indústria. Tres mesos després, el 23 d’agost, es féu càrrec de la direcció del quotidià Catalunya, diari vespertí de la CNT, que havia aparegut al públic el febrer d’aquest any. Cal destacar que el citat periòdic fou el primer rotatiu sindical en llengua catalana, i en el qual Peiró defensà l’autonomisme català, criticà al PSUC i als comunistes espanyols per l’assassinat d’Andreu Nin i la persecució d’altres membres destacats del POUM, això com el seu afany en marginar la CNT, i demanà el retorn dels anarco-sindicalistes al Govern de la República.
• 1938. En el mes d’abril d’aquest any, La CNT torna a estar representada en el Govern de Juan Negrín, aleshores resident a Barcelona, i Peiró es nomenat comissari general d’energia elèctrica. Poc desprès, el 28 de maig, un cop Peiró deixa la direcció del diari Catalunya, aquest quotidià és suprimit i, en el seu lloc, l’ocupa el rotatiu CNT, portaveu del comitè nacional de la CNT que, des de Madrid, es traslladà a Barcelona. Només un any havia durat l’existència del diari cenetista en llengua catalana. Una compilació dels seus articles, apareguts en la premsa anarco-sindicalista, havia de publicar-se el 1939 en un llibre titulat Problemas y cintarazos. Però l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes ho impedí. Per tant, aquesta obra seria publicada a Rennes el 1946, quatre anys després de la mort del seu autor.

Exili a França, detenció per la Gestapo i dades de l’expedient de la Direcció General de Seguretat conservat a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid.

• 1939. El 5 de febrer del present any - en ple duríssim hivern-, Peiró i el seu fill Josep travessen la frontera amb França pel pas del Pertús, tot perdent el contacte amb la seva dona i les filles, que ja s’havien exiliat poc abans. Un cop a França, romangué cinc dies a El Voló. Després visqué a Perpinyà fins al 3 de maig i, finalment, s’instal·là a Narbona amb la dona i els seus fills.
• 1940. Peiró és detingut per la Gestapo i lliurat a les autoritats militars espanyoles. No havia volgut marxar a Mèxic, per no abandonar la dona i els seus fills que residien a Narbona, ni deixar sense atendre els seus companys d’exili que encara romanien a França.

Segons la primera declaració de Peiró a Madrid el 25 de febrer de 1941, a la policia de la DGS, al principi, a França, ell i la seva família van viure de la venda " de objectos de su exlusiva propiedad", i després, d’un préstec de 10.000 francs que li facilità Eiten Barel, alt empleat de l’empresa Des Lampes. Més tard, ja resident a París, durant dos mesos rep 2.500 francs del SERE. Però aquest ajut "le fue retirado - segons Peiró- por imposición del Partido Comunista".

A continuació, a París, participa en la JARE (Junta d’Auxili als Republicans Espanyols o Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols, presidida per Lluís Nicolau d’Olwer, del partit Acció Catalana i governador del Banc d’Espanya durant la Guerra Civil), dedicada a treure dels camps de concentració refugiats de la CNT i facilitar-los suport de tota mena. Aquesta organització auxiliadora - JARE- es diferenciava del SERE - creat per Juan Negrín- per no tenir representació comunista. La JARE tenia menys recursos que el SERE, però fou més eficaç i esdevingué reconeguda pel Govern de Mèxic, quan en aquell país era responsable de l’organització Indalecio Prieto.

Després de treballar Peiró i els seus fills a París en la indústria de vidre, i davant la desbandada general provocada pel progressiu avanç de les tropes alemanyes d’ocupació del territori francès, el 31 d’octubre de 1940 - 15 dies posteriors a l’afusellament de Companys al Castell de Montjuïc, de Barcelona- la policia gala li envia una ordre d’expulsió de França. I, acte seguit, ell i el seu gendre Niabel, en el moment d’agafar el tren a Chablis, per tal d’anar a Narbona, on l’esperaven la dona i els fills, la gendarmeria francesa de Vichy els deté i els lliura als alemanys, els quals, els empresonen primer a Verzon i, més tard (13 de desembre), a Tréveris, per acabar posant-los a disposició de les autoritats consulars del Govern franquista.

Malgrat la petició de Peiró al cònsol general d’Espanya a Berlín, oferint-se ell i el seu gendre Niebel Belis Miralles d’anar a treballar a Alemanya, és atesa de del xicot però no la seva. Per tant, el 17 de febrer de 1941, Peiró i quatre presoners més espanyols són conduïts des d’Alemanya a la frontera espanyola amb França, arribant dos dies després (el 19 de febrer) a Irun, on foren lliurats a les autoritats franquistes. A partir d’aleshores, comença un nou calvari per a Peiró. Vet ací els principals aspectes a destacar:

• 1941
• El 20 de febrer Peiró ingressa a la Direcció General de Seguretat, situada a la Puerta del Sol, de Madrid, on roman fins el 8 d’abril, i on se li apliquen mals tractaments o tortures, ja que arriba a la presó Model de València sense algunes de les seves dents.
• En el primer interrogatori, portat a terme el 25 de febrer, que la policia fa al detingut, se li pregunta que digui tot el que sàpiga sobre el trasllat a Moscou de l’or del Banc d’Espanya de la República, i sobre la destinació dels dipòsits de diners control.lats pels ministres republicans. En una segona declaració, Perió facilita el llistat de persones pro franquistes que ell havia salvat de morir a mans de republicans radicals.
• El 7 de març es dóna l’ordre de comprovar tot allò, i el 17 d’aquell mateix mes arriba l’informe, de quatre folis, confirmatiu, menys en els casos dels implicats abasent. Malgrat tot, el delegat de FET i de las JONS de Mataró testifica negativament sobre Peiró.
• El 9 d’abril l’acusisat passa a dependre del Govern Civil de València, aleshore anomenada oficilament "Valencia del Cid".
• El 29 de maig Peiró ingressa a la Presó Model de València.
• El 31 de desembre s’inicia el periode sumarial del Consell de Guerra.
• 1942.
• L’11 de maig el fiscal formula les seves conclusions.
• El 3 de juny és nomenat d’ofici el militar defensor, l’alferes Luis Serrano.
• El 21 de juliol es pronuncia la sentència.
• El 24 de juliol es afusellat al "Picadero" de Paterna.

Consell de Guerra Sumaríssim d’Urgència 1156-V-1941 4 (156 folis útils)

Declaracions a favor de l’acusat.

Primer grup: militars

1. Julián Buy Gonzalvo, capità d’Artilleria de la guarnició de Mataró el 19 de juliol de 1936 (Detingut i presoner al Vaixell "Uruguay").
2. Francisco Serra Castells, coronel i cap de la guarnició de Mataró l’any 1931, quan es va proclamar la Segona República. El 19 de juliol de 1936 comandava el regiment d’Artilleria de Muntanya de la caserna de l’Avinguda d’Icària, de Barcelona. Fou absolt pel Tribunal Popular el 7 de desembre, per estar absent de la caserna el 19 de juliol de 1936, però molts dels seus oficial rebels foren condemnats a mort.
3. Enrique Augado Cabeza, jutge militar de Barcelona durant la postguerra civil espanyola, i comandant de la guarnició de Barcelona el 19 de juliol de 1936. Considerava a Peiró com "su segundo padre" per haver-li salvat la vida "de manera leal i desinteresada", a ell i a d’altres militars de Mataró.
4. Francisco Álvarez Buhilla, comandant de la guarnició de Mataró.
5. Carlos Sánchez García, comandant del regiment de Mataró el 19 de juliol de 1936. Donat que Sánchez García es trobava prestant el servei al Marroc, quan s’incoà el Consell de guerra contra Peiró, declarà a favor de l’inculpat l’esposa d’aquest militar que, aleshores, residia a Mataró, tot afirmant que l’acusat va salvar les vides d’ella i del seu marit.
6. Màximo Gutiérrrez Carvajal, tinent de complement de la guarnició de Mataró el 19 de juliol de 1936, i posteriorment empresonat al vaixell "Uruguay".

(En total declararen a favor de Peiró 6 militars i tres més que no poderen fer-ho personalment)

Segon grup: clergues

1. Salvador Oller Angelats (anomenat en Religió "Hermano Doroteo"), superior dels germans maristes de Mataró. Presoner, primer, al vaixell-presó "Cabo de San Agustín", després, al convent de Sant Elies, i finalment, a la presó Model de Barcelona. Cal indicar que, per una part, foren executats 44 religiosos al Convent de Sant Elies, però que, per l’altra banda, 63 religiosos de la presó Model, de Barcelona, salvaren la vida gràcies a les gestions de Peiró.
2. José Cruz Navarro, Germà Superior Passionista de Tafalla.

Tercer grup: jutges i personal jurídic

1. Pedro Ciges Pérez, jutge de Primera Instància a Mataró, abans de la Guerra Civil, i militant de FET i de las JONS. Acusat el 20 de juliol de 1936 per haver empresonat revolucionaris i sindicalistes de Mataró, i processat el 1937 pel Tribunal d’Espionatge i Altra Traïció de la República, salvà la vida ell i el criminalista Pedro Terés Novallas gràcies a Peiró.
2. Francisco Ruiz Jarabo, jutge de la Magistratura del Treball a Madrid durant la Guerra Civil, i més tard, ministre de Franco. El 15 de gener de 1937 aconseguí passar a la zona feixista gràcies a un passaport facilitat per Peiró.
3. Pedro Terés Novallas, jurista, conseller de dretes de l’Ajuntament de Mataró i militant de FET i de les JONS.
4. José Armengol Roca, jutge municipal de Castellar del Vallès en 1934, en ple "Bienni Negre".
5. Fernando López de Sagredo y Baroeta, advocat durant la Guerra Civil espanyola i president accidental el 1941 de l’Audiència de Tarragona.
6. Juan García Manzanet, oficial de presons de València.

Quart grup: empresaris i "homes de dretes"

1. Juan Pedro Vidal, president de la Cambra Oficial de la Propietat Urbana de l’Hospitalet de Llobregat. Fou perseguit pel comitè revolucionari de la Torrassa, per tal de matar-lo. Però aconseguí salvar la vida gràcies a la intervenció de Peiró, que l’ajudà a refugiar-se a Girona.
2. Àngel Sabas Sabas, veí de l’Hospitalet de Llobregat i militant de FET i de les JONS, fou director d’una fàbrica de vidre i president d’un centre de dretes de Collblanc.
3. Niceto Corominas Codina, comerciant de Badalona, i antic conseller de l’Ajuntament d’aquesta ciutat durant la dictadura de Primo de Rivera.
4. Esteban Dolcet, apoderat de la casa José de Calasanz Martí, de Barcelona.
5. Andreu Serra Vicens, director de la cooperativa del Forn del Vidre de Mataró.
6. Martín Fité Bragulat, comerciant d’ultramarins de Mataró i membre de FET i de les JONS.
7. Alejandro Torreblanca, afiliat a FET i de les JONS de Cornellà.
8. Samuel Pons Carrrera, propietari del poble de Castellserà, i alcalde d’aquesta població després de la Guerra civil.
9. Francisco Perera Company.
10. Eloy i Francisco Vera Santos, germans propietaris d’una fàbrica d’Almansa, als quals Peiró facilità un cotxe que els traslladà a la Jonquera. Després de la guerra, el primer fou cap local de FET i de les JONS d’Elda, i el segon, alcalde d’aquesta mateixa localitat.
11. Emilio Saleta Llorens, del cos de secretaris municipals, i després de la guerra militant de FET i de les JONS.
12. Eugenio Gómez Aleestante, oncle de Francisco Ruiz Jarabo, que tant ell com la seva germana i dues nebodes, una d’elles monja, salvaren llurs vides gràcies a les gestions de Peiró.
13. Lorenzo Marginot, vidrier de Cornellà de Llobregat i, en 1935, en ple "Bienni Negre", alcalde d’aquesta població com a militant del Partit Radial d’Alejandro Lerroux. Després de la guerra s’afilià a FET i de les JONS i fou el primer alcalde franquista de la citada població.
14. José Vives Pamies, membre de la guàrdia d’alabarders i afiliat a FET i de les JONS
15. Antonio Fernàndez Martín, militant de FET i de les JONS i membre del servei d’informació a les ordres de Luys de Santa Marina. Durant la Guerra civil, Fernández havia passat informació als franquistes sobre l’emplaçament dels aeròdroms republicans.
16. Manuel Cordero Doblado, veí de Badalona.

Cinquè grup: falangistes (Camisas Viejas)

1. Luís Gutiérrez Santa Marina, que firmava els seus articles amb el nom i cognoms de Luys de Santamarina. Fou director del diari Solidaridad Nacional de Barcelona, durant els seus 24 primers anys de vida. L’edifici era de la parròquia veïna de Sant Josep Oriol, i la maquinària de l’antiga Solidaridad Obrera anarco-sindicalista. Nascut a Santander, s’havia afincat a Barcelona des de l’any 1927, on fou president de l’Ateneu Barcelonès després de la guerra i fins l’any 1952.
2. Ramón Serrano Suñer, ministre d’Afers Exteriors, segurament.
3. José Antonio Girón de Velasco, ministre de Treball, possiblement.

BALANÇ DE LES DELCARACIONS A FAVOR DE PEIRÓ.

En total, declararen per escrit a favor de Peiró:

1 religiós

6 militars, dels 9 esmentats per Peiró.

6 Jutges i funcionaris de justícia, dels 8 citats per Peiró.

9 empresaris, dels 12 anotats per Peiró.

5 persones dretanes, de les 8 proposades per Peiró.

27 declaracions jurades i certificades en total.

CONSIDERACIONS FINALS:

Segons molts testimonis, el retard a posar en marxa el procés (gairebé un any, des de la detenció de Peiró fins a l’inici del Consell de Guerra) caldria buscar-lo en què, segurament, alguns dirigents franquistes, sobretot, falangistes, volien captar-lo per a la causa sindicalista vertical del nou règim polític corporativista.

Entre aquells que afirmen tal possibilitat esta:

Joan Manent

Ricard Fornells

Juan Gil Senis, falangista

Luys de Santamarina, falangista

Per altra banda, a part de fer-lo responsable de fets greus, donats els càrrecs públics que exercí, se l’acusà d’esdeveniments i revoltes impossibles d’estar relacionades amb ells, per aspectes cronològics o geogràfics. Com la consigna era condemnar-lo com fos, se li atribuí participació en els aldarulls de la Setmana Tràgica de 1909, junt amb Durruti, Ascaso i Garcia Oliver, quan tots quatre eren per aquella data uns infants i no residien a Barcelona. El fiscal l’acusà també de saqueigs i de responsables de "cheques", quan aquests locals estaven sota el control dels comunistes i no dels anarco-sindicalistes, etc

Ara bé, malgrat la competent tasca de l'advocat defensor, el fiscal manifestà el següent:

"Efectivamente, a este hombre yo le elevo una estatua en la Plaza del Caudillo, por todo el bien que ha hecho a mucha gente y, luego, lo fusilo por haber sido ministro."

No comment! Consumatum est! .