És interessant en referir-nos a la figura de Joan Peiró parlar també del context més general que li va tocar viure, del marc històric dels homes que van crear, animar i defensar l’ organització anarcosindicalista, la CNT. El 1910, en el Congrés celebrat al Palau de Belles Arts de Barcelona, prenen l’ acord de constituir la CNT. L' organització llibertària naixia del nucli català, per després estendre's per tot l' Estat espanyol. Allà estaven els militants que després van tenir una actuació destacada en les dècades posteriors, eren en aquells moments joves militants de poc més de vint anys. Destaquem entre altres: Salvador Seguí del Sindicat de la Construcció; el metal·lúrgic, Camil Piñón; els germans Bueso d' Arts Gràfiques i Simó Piera, també de la Construcció, entre altres. Aquests joves militants, així com Joan Peiró, van saber dotar a la CNT d’ un gran dinamisme i força, fent d’ aquesta, un instrument de lluita obrera, revolucionaria i llibertària.

De la generació dels fundadors de la CNT destacaria que tots havien començat a treballar de molts joves, com el mateix Peiró, que entre els 8 o 9 anys va començar d’ aprenent en un forn de vidre del barri de Sants. Les condicions de treball i de vida dels aprenents eren duríssimes: llargues jornades laborals, escassa alimentació i higiene. Aquestes difícils experiències de molt joves que els va fer madurar abans. També l’ edat de matrimoni era en aquells anys molt més baixa en les classes populars que actualment, al voltant dels vint anys, com la del mateix Peiró, que ho va fer el 1907.

També hem d’ afegir l'absoluta carència d’ educació en la majoria dels casos. Peiró no va anar a escola, Seguí la va abandonar a l’ edat de 6 anys. Eren tots autodidactes. Peiró va aprendre a llegir i escriure als 22 anys en la presó. Això no va ser cap inconvenient per escriure en la premsa obrera i inclús dirigir els seus òrgans amb gran claredat i eficàcia.

També cal destacar la gran capacitat organitzativa i d’ acció que van desenvolupar tots ells. Van crear els Estatuts de la CNT, van decidir que l’ organització basada en sindicats de ram era més efectiva que l’ existent d’ ofici, heretada del sindicalisme del segle XIX. Més endavant van impulsar les Federacions Nacionals d’ Industria, com a complement dels sindicats de ram i com a eina per a tenir més força en la lluita contra la patronal. Van utilitzar la vaga general com a mitjà de lluita per aconseguir millores laborals així com també per solidaritat per a alliberar detinguts o forçar readmissions de companys expulsats pel patró.

També van impulsar l’ acció directa per resoldre les vagues i conflictes amb la patronal, sense la intervenció d’ organismes estatals aliens a les parts afectades en el conflicte. Tota aquesta tasca feta sense deixar de treballar, després de les llargues i dures jornades laborals. No hi havien en la CNT càrrecs remunerats, eren contraris a la burocràcia. D’ aquesta manera sempre s’ estava en contacte amb els problemes reals dels obrers i en el seu mateix nivell.

També tots ells van ocupar càrrecs sindicals des de molt joves i també van conèixer les presons des de la més jove edat i al llarg de tota la seva vida, passant períodes de curtes o llargues estades en aquestes. Sempre perseguits per la seva militància sindical, per la participació en vagues, agitacions o manifestacions. Peiró va ser empresonat per primera vegada als 22 anys, i un any abans havia participat en la primera vaga del seu ram. Militant de la Societat de Vidriers de Badalona, amb 28 anys va arribar a ser el primer secretari general de la F.L. de Badalona, constituïda el 1915 sota la seva influència.

Tota aquesta generació va saber reflexionar sobre la situació que els hi tocava viure i van saber extreure de la seva pràctica diària la manera de defensar-se i de com millor obtenir la finalitat darrera: l'emancipació dels treballadors. Més homes d’ acció que no pas intel·lectuals, tot i que van escriure articles i dirigir la premsa anarcosindicalista i llibertària del primer terç del segle XX. També van suportar i van intentar protegir-se quan, a l’ època negra del pistolerisme, la patronal va voler acabar amb la CNT i els seus militants. Alguns, com Seguí, van ser víctimes dels pistolers; altres van ser ferits, com Pestaña; i altres van saber mantenir-se amb dignitat en els seus llocs patint atemptats frustrats, com fou el cas de Peiró.

La lluita d’ aquesta generació, i la de Peiró, va ser fonamental per la millora de les condicions de treball dels obrers de la dècada dels anys deu. El 1917 la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers va aconseguir, després d’ una amenaça de vaga general, la jornada de 8 hores i augments salarials. Va ser un gran èxit per la federació i pels seus militants. Després van voler-ho generalitzar a altres rams amb la vaga de la Canadenca el 1919. Després de 40 dies de vaga el sindicat cenetista va aconseguir les seves demandes. Era un èxit sense precedents en la història del moviment obrer que la patronal no va perdonar.

Van dotar al sindicat de contingut llibertari. Creien que el paper dels anarquistes era el d’ influir i donar a conèixer en la classe obrera els valors i plantejaments llibertaris, per la via del diàleg, de l’ educació i de l’ exemple i no mitjançant el control ideològic. Així la majoria, i entre ells Peiró, van oposar-se a la "trabazón", a la unió orgànica, que volia impulsar la FAI des dels Comitès representatius de la CNT. També van oposar-se a l’ insurreccionalisme que la FAI va assumir durant la II República. Els anomenats "30", la majoria veterans militants de la CNT, van defensar una altra via per aconseguir la revolució. Volien una revolució feta per la majoria de la població agrupada en els sindicats, i no la realitzada per un grup petit dirigent, una avantguarda revolucionària.

Així Peiró va defensar sempre aquesta concepció de revolució gradualista i constructivista, basada en els sindicats, i per tant va adherir-se al manifest dels "30", i també va passar a integrar-se al moviment dels Sindicats d’ Oposició. Aquests van sorgir de l' escissió de la CNT el 1933 i van tenir bases importants a Catalunya i País Valencià. Cal recordar en aquest context, que va mostrar-se crític amb la creació del Partit Sindicalista de Pestaña, quan aquest va crear-lo, a partir de l’ any 1934, veient la necessitat d’ un partit polític al costat del Sindicat.

La guerra civil va significar un període de gran responsabilitat pels dirigents de la CNT. Amb una organització acabada d' unificar, per la tornada dels Sindicats d' Oposició a la CNT, afavorida pel Congrés de Saragossa, va haver d' enfrontar-se a les tasques de la conjuntura revolucionària. Des de la participació de la CNT i de la FAI en el Govern de Largo Caballero i en el de la Generalitat de Catalunya, fins a les concrecions revolucionàries de la rereguarda, amb les col·lectivitzacions de les industries i de les explotacions agràries, passant per les necessitats bèliques van ser moltes les tasques en les que l' organització va haver de concretar les seves posicions. Peiró no va deixar d' impulsar la intervenció de la CNT en el Govern de la República, com a mesura necessària pel que fos respectada la força real de l' organització anarcosindicalista. Així va acceptar la cartera de Ministre d' Industria el novembre de 1936, conjuntament amb altres militants de la CNT-FAI.

Al final de la guerra, va haver d' exiliar-se a França com molts altres militants, des d' on va col·laborar en la Junta d' Auxili als Republicans Espanyols. Després de la invasió de França pels feixistes alemanys va ser detingut i lliurat a les autoritats espanyoles el gener de 1941, on fou jutjat i condemnat a mort.

Com a conclusió, i ja per acabar, destacaria entre les aportacions d’ aquesta generació de militants la seva dignitat i la seva honradesa. Dignitat per la defensa constant dels seus ideals i honradesa, perquè ho van saber donar tot, inclús la vida, per la millora de la classe treballadora del nostre país. La historia de la Catalunya llibertària i de la classe treballadora poden reconèixer-se en la vida de Joan Peiró, en la seva trajectòria d’ obrer emancipat, coherent i clarivident.