Estimada família de Joan Peiró, il·lustre senyor diputat, representants sindicals i dels treballadors, senyores i senyors, unes molt breus paraules, especialment breus en atenció als ciutadans que estan dempeus.

Vostès saben que un país és fort i cohesionat quan fa bé els relleus generacionals; hi ha, però, tota una generació –cal tenir-ho en compte– que ha patit un gran silenci. Jo vaig néixer immediatament després de la guerra –pocs anys després–, i les persones del meu entorn van decidir callar i no dir-nos res. I això que deia en Josep Benet, que anaven matant gent cada matinada i que ningú se n’assabentava, era ben bé la realitat en la nostra immediata postguerra civil.

Per tant, la nostra generació que ha sofert aquest silenci no ha pogut assumir aquest relleu generacional d’una manera clara i normalitzada amb la generació anterior, amb la generació de la gent de la República. I ara ens esforcem –i aquest em sembla que és el valor d’aquest acte– a recuperar la memòria d’aquelles persones.

Però, hi ha dos aspectes a tenir en compte a l’hora de fer memòria del missatge d’aquella gent: un és reparar la indignitat del règim dictatorial que ens va amagar el gran bagatge testimonial de persones com en Joan Peiró, i l’altre és no fossilitzar la seva memòria, i veure com aquelles personalitats tan denses i tan plenes són capaces, encara avui, de donar un missatge a la nostra societat.

I, realment, en Joan Peiró era un home, en primer lloc, que creia en uns ideals i creia que valia la pena esforçar-se i lluitar per ells. Era un home que creia que el punt de trobada de la gent estava en el sentit ètic de la vida i era un home que no entenia la vida si no era en aquesta dimensió pública de civisme. La vida no s’entén tancada en els nostres propis interessos, en la nostra pròpia intimitat, sinó que la vida té sentit, té força, quan som capaços d’assumir que la vida dels nostres conciutadans forma part de nosaltres mateixos.

I aquest missatge –que és el de Joan Peiró–, jo l’he vist també prolongat en gent d’altres tradicions, però d’aquesta mateixa època. Per exemple, amb en Coll i Alentorn, amb qui jo havia compartit llargues converses. Eren persones d’un gran tremp moral, capaces de treballar per uns ideals: cercar la dignitat per mitjà del treball; lluitar per aconseguir una societat més justa, més alliberadora. Aquestes conviccions personals anaven sovint a contracorrent de l’opinió general –fins a enfrontar-se amb un entorn d’organitzacions que es radicalitzen endogàmicament–, però els seus criteris eren i són els que valen, són els correctes.

Tot això, jo crec que s’ha de contrastar davant d’una societat com la nostra, la d’avui. Evidentment, que ells van tenir moltes contradiccions i van viure el drama d’una societat fracturada, però jo crec que nosaltres ens hem de preguntar si la nostra societat dóna aquest sentit de dimensió cívica als nostres ciutadans, si sabem fer entendre a la gent que ens ve darrere que, en el nostre viure, no han de comptar només els èxits individuals, sinó que cal que treballem per l’interès general i que cal solidaritzar-nos amb la vida dels altres, i especialment amb la dels més necessitats.

Hem de ser capaços d’entendre que l’enemic més gran que es pot trobar Catalunya –aquell que ens pot d’una manera o altra fer més mal– és el fet de convertir la societat catalana en una col·lectivitat buida de contingut, buida de tot valor ètic, on només imperi l’esperit de banalitat; una societat tancada en un individualisme, que ens va convertint més en consumidors que no pas en ciutadans, i que deixem de sentir la necessitat d’esdevenir ciutadans en tota la seva plenitud, que no vol dir altra cosa que saber anar a l’encontre dels problemes i de les contradiccions de la societat, sent capaços d’afrontar la gran aventura humana.

La catalanitat d’avui ha de rebre l’herència de tota aquesta gent que, a través del seu esforç coratjós, ens ha de desvetllar del nostre individualisme, en aquesta època en què preval l’economicisme.

Cal, doncs, que el record de la gent que nosaltres reivindiquem no sigui una memòria que la traiem de tant en tant del calaix i l’exhibim com una espècie d’erudició sobre el que va passar temps enrere. Sinó que cal que sigui un revulsiu per a una societat com la nostra, que si no té aquelles contradiccions tan espectaculars que hi havia aleshores i en aquells anys, sí que té un adversari dintre seu molt fort, que és la banalitat, que és l’individualisme, que és el consumisme, que mata la força del nostre esperit.

Jo crec que el missatge de Joan Peiró va molt més enllà del record històric. Cal que sigui el reconeixement al mèrit d’aquelles persones que van ser capaces de fer tot el que van fer amb tanta dignitat, i que ho van fer per una raó: perquè se sentien vinculades a la sort de la gent i no pas pel seu propi èxit; ells sabien que les alegries i les desgràcies del seu voltant eren les seves, i van trobar en la seva vida i en la seva mort el sentit de tot el seu gran esforç i de tot el seu treball.

Hauríem de preguntar-nos si nosaltres, això, ho tenim integrat com a catalans; hauríem de preguntar-nos si això ho sabem transmetre a les generacions que vénen darrere. Perquè podria ser molt bé que aquell gran silenci que ens varen imposar fos un silenci que encara continua després de tants anys, i que encara l’estem pagant, precisament, perquè hem oblidat moltes d’aquelles coses que, si bé en aquells moments oferien contradiccions, també eren amarades de valors humans i cívics. Aquella gent era capaç de pensar que el món era millorable. I cal no oblidar que millorant la societat és com podem millorar cadascú de nosaltres.

Crec que la memòria de Joan Peiró és, de debò, un compromís de tots plegats.

Moltes gràcies.