Homenatge a Joan Peiró
Jaume Vellvehí i Altimira
(Historiador i membre de la Comissió d'Homenatge)
Parlament pronunciat al cementiri de Mataró
el 24 de juliol de 2002
En nom de la Comissió d’Homenatge vull agrair-los l’assistència a aquest acte i expressar la nostra satisfacció per la participació i el seguiment que han tingut tots els actes ja realitzats i que segur tindran els que encara han de venir i que ens demostren com la divulgació és la millor eina per a recuperar la memòria històrica.
Avui fa exactament 60 anys, a aquesta mateixa hora, a Paterna al País Valencià, els trets d’un escamot d’execució trencaren el silenci per prendre la vida a un home honest: Joan Peiró i Belis.
Avui recordem aquells fets amb l’emoció de veure viva la seva memòria, la trajectòria coherent d’un anarquista, d’un teòric del sindicalisme, d’un cooperativista, d’un obrer del vidre.
Peiró va iniciar-se al barri barceloní de La Bordeta l’any 1906 en afiliar-se a la Unió Obrera de Treballadors del Vidre. Era un autodidacte que es va erigir en un dels teòrics amb més predicament de l’anarcosindicalisme.
L’any 1923, les dificultats per trobar feina el van portar a Mataró on va impulsar la Cooperativa del Vidre, el popular Forn del Vidre, que havia estat fundat tres anys abans.
A Mataró, la seva ciutat adoptiva, deixà una forta empremta.
Just esclatar la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936, va formar part, com a vicepresident, del Comitè Local Antifeixista de Mataró i començà a escriure en el diari Combat i, poc després a Llibertat. Els seus escrits foren recollits a "Perill a la reraguarda", on denunciava la violència cega i indiscriminada, que practicaven impunement grups d’incontrolats que deshonoraven la revolució.
I també hi deixà la família.
L’any 1940, la policia francesa el va detenir i el lliurà a la Gestapo que, finalment, el va fer a mans de les autoritats espanyoles. Empresonat a València, fou sotmès a un procés sumarissim i després de negar-se a col·laborar amb els sindicats verticals del nou règim feixista, fou comdemnat a mort el 24 de juliol de 1942.
Avui, quan veiem com encara s’imposa el dret de conquesta per a retenir en el magatzem, que no arxiu, de Salamanca, una documentació que va servir per a perseguir, jutjar i afusellar a tants ciutadans honestos com Peiró, no podem oblidar tantes vides, tants d’esforços al servei de tots nosaltres.
El silenci que imposaren els trets aquella tarda, el trenquem avui amb el caliu d’aquest sentit homenatge per constatar que la memòria és viva.
Perquè després de tot, Joan Peiró, ja pertany a tothom.
Moltes gràcies.
