Estimada Bona tarda. Molt Honorable President del Parlament, Il·lustre Alcalde de la ciutat, representats dels grups municipals, distingit senyor Josep Benet, benvolgudes Guillermina i Mercè Peiró, amigues i amics.

La Comissió Homenatge Joan Peiró, organitzadora d’aquest acte d’avui i en nom de la qual m’honora parlar-vos, s’ha constituït per restituir la memòria de Joan Peiró, sindicalista i obrer del vidre, en complir-se aquest any el 60è aniversari de la seva mort, afusellat, a Paterna, al costat de València.

La comissió vol recuperar d’un cert oblit la figura d’un home, com Joan Peiró, fidel als seus ideals fins a la mort. Dirigent de la CNT i ministre, Joan Peiró, és amb el president de la Generalitat Lluís Companys, l’únic polític i sindicalista de primer rang de la Catalunya republicana, detingut a l’exili a França, lliurat pels nazis a les autoritats franquistes i afusellat, després d’un singular consell de guerra a pesar dels excepcionals testimonis de descàrrec i després d’haver-se negat repetidament a acceptar les ofertes de col·laboració amb els sindicats franquistes.

Amb la finalitat, doncs, de restituir la memòria de Joan Peiró, el 24 de juliol a les 6 de la tarda, el mateix dia i a la mateixa hora que el van afusellar, hem organitzat un Homenatge Cívic al cementiri de Mataró, on hi reposen les seves restes mortals, després que l’any 1989 fossin traslladades des de Paterna per petició expressa de la família. La conferència d’avui, a càrrec de Josep Benet, n’és un capítol previ i indispensable, goso dir que de justícia.

La Comissió, que compta amb el suport institucional unànime de l’Ajuntament de Mataró, està integrada per Unió de Cooperadors de Mataró, Mataró Cooperatives, Cristalleries de Mataró, CGT, CCOO, UGT, Grup d’Història del Casal, Federació d’Associacions de Veïns de Mataró, i diferents persones a títol individual.

La Comissió vol que es revisi i s’anul·li el procés contra Joan Peiró, en el marc de les iniciatives adoptades pel Parlament de Catalunya per restituir la dignitat de totes les víctimes del franquisme, i propugna la incorporació de Peiró a la galeria de mataronins il·lustres de l’Ajuntament, que ja el va nomenar fill adoptiu l’any 1989. Peiró, d’aquesta manera, es convertiria en el primer obrer de la galeria.

La Comissió, que ha posat en marxa una pàgina web per divulgar la figura de Joan Peiró (www.joanpeiro.org) oberta a l’opinió de tothom, s’adhereix a totes les iniciatives que pretenguin restituir la memòria de Peiró, com ara el premi Joan Peiró d’investigació sobre el moviment obrer i cooperatiu per citar la mes recent.

Perquè de Peiró se’n pot parlar com a cooperativista i com sindicalista. Encara que no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22 anys, Peiró es va erigir en un dels teòrics amb més predicament de l’anarcosindicalisme. Detingut i empresonat en nombroses ocasions, va apostar per la independència dels sindicats, per la democràcia i per una revolució social progressiva i pacífica. Tant és així que va ser un dels dirigents anarcosindicalistes que va exercir de ministre, concretament de ministre d’indústria, durant la guerra civil.

I com deia, també se’n pot parlar com a cooperativista. Fugint del pistolerisme i de les dificultats per trobar feina, Peiró, vidrier de ben jovenet, va traslladar-se a Mataró des de Badalona l’any 1922. Aquí va impulsar la Cooperativa del Vidre, el popular Forn del Vidre, que havia estat fundat tres anys abans per quatre socis, l’ànima dels quals era Josep Ros. Peiró va arribar a ser-ne el director i va elaborar amb cinc cooperativistes més els primers estatuts socials de Cristalleries de Mataró, cooperativa obrera, un document capdavanter en el seu temps. Una iniciativa que ha marcat una època i que ha deixat empremta en el món cooperatiu i a la ciutat de Mataró.

Potser, però, el que ha deixat més empremta són els escrits valents de Peiró, del Peiró revolucionari i humanista, del Peiró humanista i revolucionari, del Peiró que, en esclatar la revolta militar del 18 de juliol de 1936, va formar part, com a vicepresident, del Comitè Local Antifeixista de Mataró, i del mateix Peiró que va escriure, l’un rere l’altre entre juliol i octubre de 1936, una col·lecció d’articles al diari "Llibertat" denunciant l’actuació irresponsable i la violència indiscriminada dels grups incontrolats, dels ‘valents de cantonada’ deia ell, que deshonoraven la revolució. Una col·lecció d’articles recollits després en un llibre que porta per títol "Perill a la reraguarda".

Per això, a l’hora de fer la nostra senya d’identitat, el nostre logo, hem manllevat les lletres del mític llibre de Peiró, editat el 17 de novembre de 1936 per Edicions Llibertat de Mataró, just quinze dies després que fos nomenat ministre d’indústria del govern de Largo Caballero, en plena guerra civil, i reeditat l’any 1987 pel Patronat Municipal de Cultura amb motiu del centenari del naixement de Peiró.

I ho hem fet perquè aquest llibre parla sense embuts, posa els punts sobre les is, al voltant de la imperiosa necessitat d’una gestió econòmica eficaç de les col·lectivitzacions sobre la qual fonamentar la victòria sobre el feixisme i el futur de la revolució, però sobretot sobre la violència cega i indiscriminada que practicaven impunement els grups d’incontrolats que, a parer seu, deshonoraven la revolució.

Unes paraules valentes que diuen moltes coses, com també les diu, d’una altra manera, la portada del llibre perquè la portada de "Perill a la rereguarda" la va dissenyar, diríem avui, Marià Ribas i Bertran.

Sí, Marià Ribas, l’arqueòleg, historiador i dibuixant, fundador de la secció arqueològica del Museu de Mataró, un home allunyat de les idees de Peiró, un home, m’atreviria a dir, més aviat conservador i de missa, un home que, fins i tot, va formar part de la denominada Creu Roja de l’art que en aquells temps intentava evitar la destrucció dels béns religiosos i culturals, però també un amic de Peiró, tal com m’ha corroborat l’historiador Manuel Salicrú, director del Museu Arxiu de Santa Maria i qualificat coneixedor d’aquest període històric.

Quan es va col·lectivitzar la propietat del "Diari de Mataró, un diari d’aires moderats i catalanistes, i se li va canviar el director i la capçalera que va prendre el nom de "Llibertat", els que col·laboraven amb anterioritat amb el diari, com Marià Ribas, no es van veure obligats a deixar-ho de fer. Més enllà de les idees hi havia les persones.

Apuntem, per si algú no ho recorda, que Marià Ribas va morir l’any 1996, que la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi i que l’Ajuntament de Mataró ha donat recentment el seu nom a un carrer, que forma part de la llarga tradició d’erudits i d’estudiosos que, diguem-ho així, ha rascat en el nostre passat i que més l’ha investigat, tant és així que els seus dibuixos minuciosos s’han convertit en alguns casos en les úniques fonts d’informació d’objectes i edificis avui desapareguts. La seva portada del llibre "Perill a la reraguarda", encara que ell no s’ho pensés, també és una font d’informació.

Em permetran, finalment, una petita al·lusió personal. Peiró com a sindicalista, com a home, en definitiva, com a Joan Peiró, el vaig descobrir, per dir-ho així, a l’any 1978 quan, com a periodista, se’m va encarregar per a la revista "El Maresme" un reportatge sobre la seva figura aprofitant que el seu fill Josep Peiró, exiliat a França, havia vingut a Mataró. Aleshores, a casa de la Guillermina, al menjador de casa seva -- te’n recordes Guillermina --, amb en Josep Peiró i amb en Cisquet Sala, que havia compartit presó a Paterna amb Peiró, em van fer entrar en el seu món, en les seves vivències, en les seves inquietuds, en els seus records, en les seves emocions. Me’n recordo com si fos ara. No ho oblidaré mai. Una autèntica lliçó d’història i d’humanitat.

Una lliçó que és la que no em va fer dubtar ni un segon a l’hora de formar part d’aquest comissió que vol contribuir modestament però fermament al coneixement de la figura i la trajectòria d’un home per damunt de tot fidel als seus ideals, dels que n’hi ha pocs, dels que la història no pot oblidar perquè sense fer memòria i encarar-nos al passat difícilment ens podem reconèixer com a col·lectiu, com a poble, i perquè sense fer memòria és impossible fer justícia.

Moltes gràcies a tots.