Diuen que tothom té un preu. És clar que aquesta expressió es sostinguda pels venals i corruptors d’ahir i d’avui. Però hi ha hagut i crec que sempre hi haurà homes que neguen de paraula i de fet una opinió d’eixe immoral tenor. Un d’aquests homes que la desmentiren fou Joan Peiró a qui avui, a l’Ateneu Barcelonès, volem retre-li homenatge tot proposant-lo com a model d’home conseqüent i moral per a un temps en què la corrupció està podrint l’actual democràcia formal i partitocràtica. Una democràcia que encobreix les desigualtats d’oportunitats en la criança i l’educació així com també en l’ús dels mitjans de comunicació. Una democràcia que ha legalitzat els fills i nets d’aquells que assassinaren a Joan Peiró i durant més de 40 anys destruïren les bases humanes d’una democràcia republicana i no monàrquica, cosa que és una contradicció in terminis.

Fou Peiró un home moral de paraula i de fet. De paraula car en gairebé tots els seus escrits les declaracions morals són substancials. Vet aquí, per exemple, la següent reflexió sobre la naturalesa de la lluita sindical de la CNT: "La hegemonia la ejercerán los que encarnen un mayor sentido de responsabilidad en todos los aspectos colectivos y morales; y el afán por encarnar estos valores, que irán elevándose hacia las más altas regiones de la moral, de la responsabilidad individual." (El pensamiento de Juan Peiró edici. CNT México, 1959, pàg. 37)

Com la paraula d’un vertader home l’ha de portar als fets tot constituint-lo en home cabal i conseqüent, Joan Peiró fou també un homes de fets. Aquesta coherència entre paraula i fet, com tots sabeu, posà a l’home Peiró davant de la situació en la que hagué d’afrontar la prova més difícil que un home pot experimentar: l’elecció entre la vida i la mort. En aquell dur moment, l’home Joan, ple de dubtes, acceptà que els seus enemics ideològics li traguessin la vida, ja que renuncià a viure en unes situacions físicament dignes que li oferien, però psíquicament i moralment indignes, ja que la condició era col·laborar amb ells en la "construcció prestigiosa" del sindicat vertical. Ara bé, malgrat aquest fi tràgic, i recolzant-me en la dita d’Aristòtil: "d’un home no es pot dir que és feliç fins al darrer moment de la seva via", afirmo que en Peiró fou un home tràgicament feliç pel fet d’haver estat conseqüents i moral fins al darrer instant de sa vida.

Aquesta mena d’homes són els models que necessiten els homes d’avui, tant vells com joves, sobretot aquest, que són el futur, i que estan perdent la confiança en els polítics. I és que els homes, sobretot els joves, han necessitat sempre exemples-models de vida que els inspirin, els orientin i els estimulin a ésser polítics ètics.

Voldria remarcar que l’acte heroic d’en Peiró no fou el darrer i únic que executà, com succeí en alguns altres polítics mítics, que amb una mort heroica es redimiren de les seves covardies, ambicions o baixeses. I és que Peiró traçà una trajectòria vital, amb multitud de declaracions i fets que el converteixen en un model moral per al jovent estudiantil i treballador d’avui que, diuen, va tant perdut per la droga i el desànim, pel desencís polític i per la misèria moral, que, ben mirat, són efectes provocats i propagats pel sistema. És Peiró un model pel jovent car, podem afirmar: Quin estímul moral suposa que un jove que, al 21 anys, encara era analfabet total i que, arran de la seva caiguda en mans de la policia i l’ingrés en la presó, la universitat dels treballadors, es posés a aprendre amb exemplar entusiasme a llegir i a escriure i que, al cap d’uns pocs anys, arribés a ser director de les revistes La colmena obrera, El vidrio, Solidaridad Obrera, Catalunya, col·labores en el setmanari L’opinió, que escrigués llibres com Ideas sobre sindicalismo i anarquismo, Problemas y cinturazos, El perill en la reraguarda. Així mateix, Peiró, malgrat que no ho volia, fou nomenat ministre amb el govern de Largo Caballero. I és un model perquè la seva història vital demostra que els individus, per molt difícils i adverses que siguin les circumstàncies familiars i personal, no tenen excuses de ser uns ignorants, uns incultes i uns zero a l’esquerra políticament parlant. Però, per a ésser i fer com Peiró, cal que el jovent entengui el salt qualitatiu de Peiró des de l’estat d’analfabetisme a l’estatus de redactor i orador fou possible perquè ne Joan prengué consciència de les seves capacitats, possibilitats, comunes i intrínseques a tot individu, perquè se’n adonà del fet que la negació o ofegament d’aquestes capacitats eren causades per la injustícia i desigualtat de la societat real existent; i perquè en Peiró volgué ésser un home valuós, alliberat, emancipat com qualsevol altre individu de la burgesia benestant. Ara bé, aquesta voluntat de ser un home d’aquesta mena moral, Peiró no ho volgué solament per a si mateix, és a dir, per objectius d’ambició personal i de trepa, sinó que volia, amb la seva preparació, contribuir a l’alliberació dels altres, a acabar amb la causa de la misèria física i espiritual-cultural que ell i milions d’homes patien.

Cal remarcar aquestes finalitats d’ésser i de saber, car una de les múltiples causes de la crisis revolucionària de la classe obrera, en general, i, àdhuc, d’aquells que formen part de les organitzacions obreres és el comprensible però inacceptable desig de sortir-se’n individualment, l’egoista pretensió de solucionar-se un mateix el problema, la vana aspiració de fer-se ric i triomfar, la mania de fer carrera i aconseguir un títol per trobar un bon treball i guanyar calés per viure com un burgès. Moguts per aquest motius, es diuen a si mateixos: "que es fotin els altres com jo m’he fotut", "que se les ventilen els altres com jo mes les he ventilat", "que espavilen com jo m’he espavilat". Així, els obrers, en general, han caigut en la mateixa immoral moral dels patrons i burgesos, inspirada per l’afany d’èxit a qualsevulla costa, aliena o pròpia, és a dir, dictada per les esteses màximes: "el que més pugui per a ell", "cadascú a la seva" i "després de mi el diluvi". I és que els obrers no veuen o no volen considerar que els burgesos i llurs fills, que són minoria, arranquen en la lluita pel lloc de treball x, per la càtedra z, per la posició t, amb desigualtat de condicions i de mitjans. I, si bé aquests també fracassen com ells, el seu fracàs és menor i, a més a més, encara poden viure. En canvi, els obrers són milions i la possibilitat de fracàs és molt elevada. A més a més, obliden que la situació en què, al final, queden, és trista i miserable físicament i moralment. Per evitar aquest fracàs, cal que la classe obrera prengui consciència de les seves possibilitats a escala personal i s’uneixi a, s’organitzi amb altres com ell i posin la seva voluntat de preparació intel·lectual i política al servei d’un món i futur millors per a tothom, no deixant que els dirigeixin individus que no siguin obrers, car l’alliberació de la classe obrera és qüestió dels mateixos obrers.

És per tot això i per altres raons que en Peiró fou un home i és un home model inspirador de la classe obrera en la seva lluita sindical i revolucionària contra aquest món de desigualtats i per un món més igual en l’ús dels mitjans que possibilitin que cada individu esdevingui un home de bé i de saber.