|
L’orde
jerònim només tingué a Catalunya dos monestirs, ambdós situats a la rodalia
de Barcelona. Per ordre de fundació són Sant Jeroni de la Vall d’Hebron
i Sant Jeroni de la Murtra, les comunitats dels quals perllongaren la
seva existència des de la baixa edat mitjana fins a la desamortització
de Mendizábal (1835).
El
monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron fou fundat per la reina Violant
de Bar, muller de Joan I, l’any 1393, al vessant meridional de la serra
de Collserola, a la demarcació parroquial de Sant Genís dels Agudells,
en un indret en el qual s’ha constatat la presència anterior d’ermitans.
Pocs anys més tard, l’any 1413, Bertran Nicolau, un acabalat mercader
barceloní, dotà un segon monestir. Emplaçat inicialment a Sant Pere de
Ribes sota el nom de Sant Jeroni de Montolivet, fou traslladat arran de
la petició dels seus monjos per les dificultats sorgides en la provisió
d’aigua i llenya. Així nasqué el 1416 Sant Jeroni de la Murtra, a la parròquia
de Santa Maria de Badalona. A diferència de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron,
pràcticament destruït en la seva totalitat a conseqüència de l’incendi,
saqueig i pillatge del període desamortitzador, el monestir badaloní encara
manté dempeus una gran part de les seves dependències (claustre, refetor,
torre prioral, cuina, celler), que constitueixen una reconeguda joia del
gòtic català.
El
present treball focalitza la seva atenció en una de les formes de vinculació
a un monestir jerònim: la donació. Cal tenir present que les comunitats
monàstiques estaven formades per monjos, conversos i donats. Els monjos
es caracteritzen per haver rebut l’ordenació sacerdotal. La seva funció
principal és l’ofici diví, raó última de l’existència dels monestirs jerònims,
ja que la seva finalitat és contemplativa. Els monjos eren els únics amb
vot en els capítols conventuals i només ells podien ser elegits per exercir
els càrrecs principals de la comunitat: prior, vicari, procurador i caixer.
La seva vinculació amb el monestir es formalitzava mitjançant la professió,
en la qual es realitzaven els vots d’obediència, pobresa i castedat.
Els
conversos o llecs, en canvi, no eren sacerdots. Aquesta figura, que s’originà
històricament en els monestirs cistercencs, acompleix la funció d’estalviar
als monjos els treballs manuals. Com els monjos, els conversos també professaven,
per la qual cosa es comprometien a seguir el seu estat durant tota la
seva vida.
En
una tercera posició figuren els donats. Els donats, que no són sacerdots,
es lliuren al servei del monestir, bàsicament en tasques manuals, a canvi
de ser mantinguts per la comunitat. A diferència d’altres ordes monàstics,
els donats jerònims, que tenien hàbit propi, diferenciat dels conversos,
també professaven. Tanmateix, les constitucions de l’orde contemplaven
que el donat podia ser expulsat dels monestirs després de la professió
per acord del prior i els pares diputats.
Tant
els donats com els conversos, relegats a una posició secundària respecte
als monjos en els monestirs, han quedat en un segon pla en la historiografia
monàstica. Per conèixer-ne més dades referides al segle XV, s’ha buidat
dels protocols del notari barceloní Narcís Gerard Gili corresponents a
aquesta centúria, custodiats a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona,
tota la documentació referida a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, de la
qual s’han seleccionat aquelles escriptures públiques en què apareixen
donats.
Els
cinc documents permeten realitzar una aproximació a la figura dels donats
a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron a l’últim quart del segle XV. Quatre
corresponen a escriptures o contractes de donació, en les quals el donat
i la comunitat, reunida en capítol, es comprometen a un seguit d’obligacions.
Es tracta de les donacions del brodador Francesc Portella (13 d’octubre
de 1476); el paraire d’origen castellà Pere Blasco (28 de setembre de
1477), que fou anul·lada dos anys més tard; Joan Miquel, de Sant Martí
Sarroca (24 d’abril de 1481); i el llibert sarraí Jordi de Mendoza (3
de desembre de 1499), que havia estat esclau d’Íñigo de Mendoza, virrei
de Sardenya. El cinquè document és una procura realitzada pel donat Bartomeu
Romich, de Sant Jaume de Viladrover, per reclamar béns de l’herència del
seu pare.
El
treball analitza els documents notarials, tant pel que revelen respecte
a la situació dels donats com en d’altres que hi poden ser destacats per
a la història d’aquest cenobi medieval.
|
