|
El
monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, situat a l’actual banda
selvatana del massís del Montseny, fou fundat per Ermessenda de Montsoriu
i Guerau de Cabrera, vescomtes de Girona, l’any 1038. Durant els segles
XI, XII i XIII, nombroses donacions n’engrandiren un patrimoni que sembla
haver-se extés per terres de les diòcesis de Girona, Barcelona, Osona
i fins i tot, Urgell. Així doncs, l’abadia fundacional del llinatge dels
vescomtes de Cabrera –anomenats vescomtes de Girona fins a mitjan segle
XII- sembla haver assolit un cert pes territorial a partir del 1200, encara
que la importància del monestir no es correspon amb l’interés que ha suscitat
entre els medievalistes catalans.
Un
dels aspectes que encara estan per estudiar és el paper que jugava el
monestir bredenc en les estratègies de domini i de gestió del territori
endegades pels vescomtes de Cabrera durant la Baixa Edat Mitjana. La promoció
d’una casa monàstica solia convertir els senyors laics que n’eren responsables
en agents directors de la seva dinàmica interna, fins i tot en el cas
que un cenobi gaudís d’una independència total a l’hora d’escollir l’abat,
ja que la presa dels hàbits monacals per part de membres de llinatges
aristocràtics permetia garantir un control sobre la institució de manera
més subtil. Addicionalment, un monestir fundat per membres d’un llinatge
tendia a convertir-se en el seu –o en un dels seus- panteons familiars.
Ara
bé, l’abadia de Sant Salvador de Breda sembla una rara avis en aquests
aspectes. En efecte, tot i que s’adverteix un gran interés del llinatge
vescomtal per mantenir-lo i promocionar-lo durant tot el segle XIV, també
manquen evidències que demostrin, no només que aquest llinatge tingués
un cert interés en inferir directa o indirectament en la quotidianitat
del monestir, sinó també que aquest tingués un pes suficient com per poder-lo
considerar el dipòsit de les restes mortals dels vescomtes i dels seus
parents. En primer lloc, perquè d’entre tots els abats, priors i monjos
de la comunitat medieval de Breda dels quals tenim notícia, cap d’ells
duia associat el cognom de Cabrera. En canvi, molts d’aquests individus
eren parents consanguinis de llinatges feudataris dels vescomtes, com
ara els Blanes o els Cartellà de Maçanet i Martorell de la Selva. I en
darrer lloc, perquè a partir del segle XIII els vescomtes de Cabrera tendien
a fer-se enterrar majoritàriament al convent de Sant Domènec de Girona,
i no al seu suposat panteó. De fet, la destrucció de la major part del
recinte monàstic bredenc els anys 1936 i 1939 impedeix establir quins
vescomtes de Cabrera hi van ser efectivament sepultats.
Així
doncs, convé preguntar-se quina classe d’influència exerciren els descendents
dels fundadors del monestir de Sant Salvador de Breda sobre aquest durant
la Baixa Edat Mitjana, donat que, paradoxalment, l’aïllament monàstic
implicava alhora una alta dependència de les concessions patrimonials
efectuades per integrants dels diversos rangs dels estaments laics de
la societat medieval occidental. Sota aquesta qüestió subjau, en definitiva,
el dubte de fins a quin punt els vescomtes de Cabrera van creure possible
que valia la pena apostar per fer més estrets els seus vincles amb la
seva abadia fundacional, amb la intenció manifesta de “feudalitzar” una
institució eclesiàstica; de manera que, en cas de necessitat, les estratègies
dinàstiques poguessin aprofitar el fet de tenir disponible un recurs humà
capaç d’intervenir en la gestió del territori que es trobava sota la jurisdicció
immediata del monestir.
|
