|
Els
monestirs medievals, a banda de ser centres espirituals i religiosos,
també eren centres que exercien el poder temporal. En efecte, eren institucions
poderoses amb extensos dominis sobre terres, masos i persones. Eren, en
definitiva, senyors de pagesos, la qual cosa, a la Catalunya Vella, volia
dir que eren senyors de remences. En la present comunicació explicarem
aquesta faceta dels monestirs a través d’un estudi de cas centrat en el
monestir de Sant Feliu de Guíxols i el seu domini a la vall d’Aro en un
moment, la segona meitat del s. XV, en què les relacions entre senyors
i pagesos eren molt conflictives.
El
monestir de Sant Feliu de Guíxols, cenobi benedictí fundat en un moment
indeterminat de la primera meitat del s. X, posseïa, a la segona meitat
del s. XV, un important domini territorial dispers per la diòcesi de Girona.
El nucli més important d’aquest domini el constituïen les seves possessions
de la vall d’Aro, una àrea rural formada per 5 parròquies (Santa Cristina
d’Aro, Santa Agnès de Solius, Sant Martí de Romanyà, Santa Maria de Fenals
i Santa Maria de Bell-lloc) on hi predominava un tipus d’hàbitat dispers
organitzat en masos, la immensa majoria dels quals eren remences. En aquesta
àrea, el monestir hi tenia el domini directe d’una trentena de masos que
li reportaven nombrosos beneficis. La servitud i els mals usos als quals
estaven sotmesos els membres d’aquests masos garantien al monestir que
fossin habitats i treballats permanentment i que, en conseqüència, en
rebés els censos puntualment. En efecte, aquests pagesos de mas, que d’altra
banda no eren tan dèbils econòmicament com s’ha dit sovint, havien de
satisfer al monestir, per raó del mas, tota una sèrie de censos fixos
anuals, tant en espècie com en diner, i unes prestacions en treball. A
més d’això, de cadascuna de les peces de terra que tinguessin sota domini
directe del monestir, li havien de pagar una part proporcional de la collita
(la tasca). Però, a banda d’aquest domini territorial, el monestir de
Sant Feliu també tenia un altre tipus de domini sobre la vall d’Aro, basat
en la percepció del delme: el rebia tot a les parròquies de Solius i de
Fenals i una petita porció a la de Santa Cristina d’Aro.
Malgrat
el que hem dit, no hem d’oblidar que la principal activitat del monestir
i dels seus membres era la religiosa i, per aquest motiu, la gestió diària
dels seus dominis era encarregada a uns oficials. A la segona meitat del
s. XV, el domini territorial del monestir de la vall d’Aro era administrat
per un batlle que, a canvi d’una sèrie de retribucions, s’encarregava
de recollir els agrers de les peces de terra, de cobrar els lluïsmes derivats
de compravendes i d’exigir els censos i les prestacions en treball. Aquest
batlle, generalment, era un mercader de la vila de Sant Feliu de Guíxols.
D’altra banda, el domini del monestir sobre el delme de la parròquia de
Solius era gestionat per un altre batlle que, a diferència de l’anterior,
era un pagès de remença, el tinent del mas Llamví de Santa Cristina d’Aro
(mas que havia patrimonialitzat la batllia). Un aspecte important en la
gestió del domini que el monestir tenia a la vall, tant pel que fa al
territorial com al del delme, era que habitualment les rendes que produïen
eren venudes ad tempus o, el que és el mateix, eren arrendades. És a dir,
que el monestir venia per endavant, generalment a mercaders de Sant Feliu,
i per un període de temps relativament curt, de dos a quatre anys, el
producte dels censos, agrers i normalment la meitat dels lluïsmes i dels
ingressos per mals usos que havia d’obtenir dels seus dominis. Així, el
que recaptaven els batlles, si havia estat arrendat, no anava a mans del
monestir sinó dels compradors de les rendes. Era un mecanisme que permetia
al monestir de disposar de diner líquid per a les seves necessitats i
no haver d’esperar a una estació determinada de l’any, quan la terra donava
els fruits, i a la seva posterior comercialització.
Aquest
estat de les relacions agràries va ser posat en qüestió pels remences,
els quals a la segona meitat del s. XV es revoltaren dues vegades contra
els seus senyors. Les causes d’aquestes revoltes han estat molt discutides
pels historiadors i autors com Anguera de Sojo, Vicens Vives o Eva Serra,
només per citar alguns exemples, han proposat diverses teories: mentre
el primer posava l’èmfasi en la problemàtica a l’entorn dels masos rònecs,
el segon ho feia en el desig remença de l’abolició dels mals usos i la
tercera creia que les guerres obeïen la voluntat d’acabar amb tot tipus
de prestacions feudals i hi afegia que foren protagonitzades no pas per
remences (o no principalment) sinó per pagesos que no estaven sotmesos
a la servitud. Com que el debat encara no s’ha tancat de manera convincent,
l’anàlisi de la conflictivitat existent entre el monestir de Sant Feliu
i els seus remences de la vall d’Aro pot tenir alguna utilitat. I el que
ens revela l’estudi dels conflictes succeïts en aquesta època entre aquestes
dues parts és que: per un costat, el monestir pretenia mantenir l’status
quo tradicional; i per l’altre, els remences de la vall (un terç dels
quals tenia almenys un mas rònec agregat al seu mas principal) estaven
interessats en eradicar la servitud i els mals usos però també es resistien
a pagar els censos i agrers que pesaven sobre les seves terres.
|
