|
La
nostra aportació es deriva de la campanya de prospeccions arqueològiques
que varem conduir a la comarca del Bages durant la tardor de l’any 2002,
on s’estudiaven els casos dels quatre topònims “monistrol” que es conserven
en aquesta comarca. Tot i tractar-se estrictament de treballs d’observació
i d’obtenció de mostres ceràmiques en superfície, aquestes prospeccions
sistemàtiques ens van permetre d’obtenir conclusions prou sòlides, mereixedores
d’interès.
Inicialment,
el nostre projecte plantejava l’estudi d’aquests casos per verificar si
es tractava de fundacions vinculades a la vigilància i a la defensa territorial
durant el període islàmic. La nostra suposició es remuntava als anys noranta,
quan a la comarca de l’Alt Palància (Castelló) s’excavà una torre del
segle VIII que podia relacionar-se amb el topònim Almonacid, una denominació
que un cert corrent historiogràfic espanyol començava a relacionar amb
l’acció del ribat alcorànic i amb les ràbites.
Al
Bages, però, hem pogut comprovar que el topònim “monistrol” fa referència
estrictament a un establiment eclesiàstic de dimensions reduïdes, possiblement
a un antic monestir, com proposava la interpretació etimològica més comuna.
Així ara es confirmaria el caràcter monàstic de tot aquest grup de topònims,
que sumen poc més d’una desena de casos arreu de Catalunya. L’exemple
català, però, també contradiu aquella interpretació errada que encara
es defensa sobre determinats topònims monàstics peninsulars d’arrel llatina.
A
les fonts franques dels segles VIII-X no hi ha dubte que monasteriolum
significa “petit monestir”, “establiment monàstic petit que depèn d’un
altre monestir”, en el marc de l’aplicació de la regla benedictina. A
això s’afegeix que els casos estudiats en Catalunya semblen evidenciar
que es tracta de fundacions anteriors a l’època carolíngia, en el marc
de les regles monàstiques de la tradició hispànica. Els “monistrols” esdevenen,
així, un bon indicador per aproximar-nos a l’estudi del monaquisme arcaic,
per observar les seves pautes de distribució i per comparar-lo, finalment,
amb el carolingi, tot observant la dràstica transformació que imposen
les normes benedictines.

|