|
En
aquesta comunicació voldria explorar la importància del sacrament penitencial
dins l’àmbit monàstic. El meu objectiu és analitzar el sentit del ritus de
la penitència en el món monàstic, tot esbrinant les analogies i les diferències
entre la pràctica de la penitència i l’actualització de l’ordre disciplinari
intern als monestirs. Malgrat que es reconeix l’aportació dels monjos a la
història de la penitència, sovint s’ha obviat l’anàlisi del conjunt de creences
i pràctiques que ens hauria d’haver dut a esbrinar quina funció desenvolupava
aquest sacrament en la vida monàstica. Normalment s’accepta que el monjo,
que renunciava a la vida secular, obtenia la remissió dels pecats comesos
després del bateig el mateix dia de la seva consagració al servei de Déu.
Així, l’entrada en la vida religiosa constituïa un segon baptisme pel qual
l’individu es comprometia a dur una vida sense pecat, deixant en cert mode
relegada la utilitat del sagrament penitencial. Si el cristianisme entén la
penitència com un acte de purificació espiritual necessari després de la comissió
d’un pecat, el compromís inicial del monjo a una vida permanentment allunyada
del pecat faria innecessària la realització de cap penitència. Ara bé, sabut
és que qualsevol comunitat que es regeixi per una regla ha de disposar de
procediments per actuar en cas d’infracció. Però podem entendre que la infracció
de la disciplina monàstica implica l’allunyament del monjo del seu compromís
inicial a un vida sense màcula? Comptant amb això, fins a quin punt es confonen
i s’interpenetren els àmbits de l’obediència i la disciplina monàstica i els
de la penitència com a sagrament? En el període que ens centrem, segles X-XI,
trobem que la disciplina monàstica i la penitència canònica, la penitència
administrada a tots els cristians, ben sovint comparteixen un mateix vocabulari,
un mateix repertori d’actituds davant les faltes comeses. Els historiadors
monàstics moderns, tot i les analogies, han diferenciat la obediència monàstica
regular de la penitència. Però les ambigüitats que generà un vocabulari comú
féu que la distinció entre obediència/disciplina i penitència fos molt subtil
en els segles X i XI. Així ho veiem en els costumaris dels monestirs i en
els comentaris a la Regla de Sant Benet.
La Regla de Sant Benet és el punt de partida en qualsevol anàlisi de la
disciplina en l’àmbit monàstic en ser-ne la seva font reguladora principal
a tota l’Europa occidental d’aquest període. La Regla de Sant Benet estableix
un procediment per actuar contra aquells que contravenen els seus principis.
Així, per exemple, igual com podem trobar en qualsevol codi disciplinari,
en els capítols XXIV i XXV la regla estableix una doble classificació
entre faltes més i menys greus. Però en tota la Regla no podem evitar
percebre una certa tensió entre, d’una banda, la idea d’aprenentatge i
exercici d’una virtut, aspecte que ens aproxima a la idea de penitència,
i d’altra banda, la idea de respecte i obediència a la llei, vessant que
ens remet al concepte de disciplina. Pels monjos seguir St. Benet és obeir
fidelment la regla. En aquest sentit, l’abat ha de preservar la integritat
de la regla alhora que té la responsabilitat de conduir els monjos a la
seva adequada observança. D’aquesta manera, podem veure com la regla és
el text central d’un programa de vida en què s’han d’exercir les virtuts
però també la constitució bàsica d’un cos legal al qual cada monjo se
subjecta incondicionalment. És en el sacrament de la penitència que el
càstig per desobediència i la creació d’una voluntat d’obediència es basteixen
paral·lelament.
El ritus de la penitència constitueix per al monjo un deure i un acte
d’humilitat i submissió a la voluntat divina. Però la penitència és també
un acte de caritat cristiana en virtut del qual, tot emulant el sacrifici
suprem del Crist per la redempció dels pecats de la humanitat, el monjo
sofreix també per la redempció dels pecats del altres. En aquest sentit,
la penitència canònica es diferenciaria clarament de la penitència prescrita
per la infracció de la disciplina monàstica, tota vegada que en aquest
segon cas cap monjo pot assumir el càstig imposat per la falta que ha
comès un altre. El caràcter radicalment moral de l’acte de mortificació
del monjo el deslliga de qualsevol idea de retribució o compensació per
la falta comesa –com seria el cas no només dels càstigs imposats com a
conseqüència de la infracció de la disciplina del monestir sinó també
de la penitència que realitzen els laics. Idealment, la vida monàstica,
sistemàticament allunyada del pecat, convertiria així el sofriment del
monjo en una mena de plusvàlua moral que aquest pot oferir lliurement
als altres. Ara bé, les fonts ens indiquen també l’existència d’una possible
perversió d’aquest ideal. Sembla que no tothom veia aquest oferiment com
un acte desinteressat sinó que alguns monjos practicaven la penitència,
especialment, per la redempció dels pecats dels benefactors del monestir.
Significa això que algú podia “pagar” per netejar-se la consciència? A
on ens queda el suposat sacrifici lliure del monjo per la salvació dels
altres? La insistent prohibició d’aquesta pràctica per part dels Concilis
no fa altra cosa que indicar-nos, segons opinió d’alguns investigadors,
la seva més que probable realitat. Potser tot plegat ens apunta com en
el món dels monestirs medievals la frontera entre l’egoisme materialista
dels intercanvis econòmics i l’altruisme inherent al sofriment apareixia
sovint força difuminada.
Aquestes
i altres qüestions són les que intentaré respondre en la meva comunicació.
La meva recerca s’ha centrat en la documentació emprada en els monestirs
centreuropeus dels segles X i XI. D’aquesta manera, em disposo a fer una
relectura de la Regla de Sant Benet a la llum dels comentaris d’Esmaragde
i Hildemar per tal de veure fins on arriben les analogies més amunt assenyalades.
A aquesta documentació s’hi afegeix l’anàlisi dels costumaris monàstics.
Finalment, per tal de resseguir la importància del sacrament penitencial
m’aturaré en l’estudi de la litúrgia, referent a la penitència, tal com
se celebrava en l’àmbit monàstic del Reich en el segles X i XI.
|
