IV Jornades > Ponències on line > Resums...

Aquest títol, suggerit pel Grup convocant i acceptat pel redactor, dóna a entendre el seu abast, si bé al referir-se a un fenomen esdevingut a la Baixa Edat Mitjana té un matís especial, atès que en la forma adoptada per al viure dels seus protagonistes, fou pròpia d'aquell període històric, que abastava tots els països de l'Europa Occidental, si bé amb intensitat diferent, amb una punta culminant, pel que sembla, a la nostra terra. Ho veurem fixant la nostra atenció en el citat espai geogràfic, tenint com a teló de fons el panorama descobert en el conjunt del territori que formava part, en gairebé tota la seva extensió, de l'antic bisbat de Barcelona.

Evidentment que la tasca consisteix a presentar totes les dades documentals conegudes en el moment present relatives a donats residents a capelles o esglésies en indrets de vuit poblacions o parròquies del Maresme, que, exposades per odre alfabètic d'aquestes, són: Argentona: Sant Pere de Clarà, Cabrera: Sant Cebrià, Cabrils: Sant Cristòfol, Dosrius: Santa Eulàlia, Llavaneres: Sant Pere, Mataró: Santa Cecília, Premià: Santa Anastàsia, i Vilassar: Sant Salvador.

Bona part de les dades o part d'elles ja consten en treballs editats els darrers anys, mentre la resta són inèdites en més o menys grau. Però sí que el present estudi és el primer que s'hi refereix en exclusiva i que, com veurem, conté un bon munt de dades, que ens ajudaran a descobrir les formes de viure de la gent d'aquell temps en una situació única, com úniques són totes les etapes de la humanitat i dels seus grups. Farem bé, doncs, d'apropar-nos-hi amb una diposició a voler entendre el seu per què i a descobrir els seus afanys, il.lusions, goigs, esperances.

El fenomen que la documentació del temps engloba en la paraula donat-donada no va més enllà del segle XII, com un dels fruits de la nova humanitat gestada a l'onzena centúria, en la modalitat que en diem de vida religiosa, emmarcada l'antiga en la pregària i el treball sempre en una mateixa casa i la moderna en la sortida pels carrers i places dels itinerants coneguts com a frares.

Evidentment que aital fenomen pot figurar sota alguns noms, que poden reduir-se a efectes pràctics al de donats o bé deudats. Si bé l'autor prefereix el primer gràcies a la seva simplicitat i al seu significat ben concret, que no té l'altre nom. A l'estudi s'abunda en aquest aspecte, per bé que no es disposa encara de documentació prou nombrosa i d'abast geogràfic extens, per a poder assegurar que arreu tenia el mateix valor tècnic i popular. Incloïa homes i dones, solters i solteres, casats i casades, viudus i viudes, sense cap mostra al Maresme de clergue, que vivien sols, o formant petites comunitats, o bé com a membres d'altres institucions religioses. Eren considerats membres de l'estament eclesiàstic i, per conseqüent, subjectes al bisbe a través del rector de la parròquia, si bé alguns assumptes els resolia directament el prelat. Amb la intervenció, com era normal en molts assumptes pertanyents a la parròquia, de gent seglar, que assessoraven o s'ocupaven directement dels temes.

Residien tots ells, tret dels que vivien en comunitats específiques -el cas, únic per ara, del Maresme és el cenobi de Sant Pere de Clarà-, en un edifici adjunt a una ermita, amb la il×lusió d'ocupar-se d'aquesta quant a la conservació dels edificis, l'explotació de les terres i d'altres béns lliurats pels fidels a l'església, a la recollida d'almoines, amb el sistema també de captar pel veïnatge portant un cartell que anunciava la concessió d'indulgències.

Entraven en aquest sistema de vida per pròpia decisió i sovint al seu aire, tot i que acostumaven a atendre's a les normes que els bisbes els indicaven. Entre aquestes, a més de les usuals de bona conducta i d'administració clara del patrimoni i dels ingressos, surt en escena la d'haver de mostrar visiblement la seva situació peculiar per mitjà d'un vel, en el cas de les dones.

La panoràmica abasta, doncs, moments de vivesa entre les pesones interessades, amb acusacions per entremig sobre les formes de ser i actuar, que es resolien en la manera habitual d'aleshores.

Al mateix temps que ens acostarem al seu viure, també descobrirem els noms de tots els protagonistes. Noms simples, ben sovint, que no es permeten anar més enllà, com desitjaríem, en allò que en diem genealogia.

Es tractava d'una vivència singular que acostuma a tenir com a protagonista una sola persona i dura el temps que aquesta vol o pot, o bé durant tota la seva vida, o bé durant uns anys, rescindint el seu estat en el moment que vulguessin, ni que pel mig hagués mediat la formulació de vots, ja que tenien el caràcter que els estudiosos en diuen temporal, per temps limitat, al seu aire. Per això mateix, un lloc podia disposar de donat durant uns anys i quedar-se sense després amb tot allò de negatiu que comporta tant per als edificis com les terres i els drets de les ermites.

Finalment, diem que la part litúrgica exclusiva d'un prevere l'exercia un sacerdotat assiganat a la capella i deslligat completament del ritme de vida dels donats o donades residents a la casa.