El Baix Maresme no és una zona que es caracteritzi per l’existència de grans fundacions monàstiques. És per aquest motiu, que el primer punt que abordarem en aquest anàlisi són les raons que permeten explicar aquest fet. L’anàlisi de la presència monacal al Baix Maresme es pot platejar seguidament des de dos punts de vista: l’anàlisi de els propietats que els monestirs forans tenien a la comarca i les ordes religioses establertes a la mateixa analitzades des del punt de vista històric i patrimonial.

Els monestirs que tenien propietats al Baix Maresme van ser els monestirs de Sant Cugat del Vallès, Sant Benet de Bages, Sant Marçal del Montseny, Sant Pere de les Puel.les (Barcelona) i Sant Salvador de Breda. També hi tenien propietats les canòniques agustinianes de Santa Maria de Roca Rossa (Tordera), Santa Maria de l’Estany i els canonges del Sant Sepulcre del monestir de Santa Anna de Barcelona. P Els monestirs establerts a la comarca cal parlar de quatre edificacions que poden emmarcar en els diferents estils de l’art medieval català (el romànic i el gòtic):

1. El monestir de Sant Pere de Clarà (Argentona)

Els orígens del priorat es pot remuntar als segles IX o X, a partir d’una làpida fundacional on hi apareix en prevere Baio. La documentació més antiga és s.XI quan pertany a Sant Cugat del Vallès. El 1080 l'església és cedida al monestir de Cluny, Aquest va restaurar la vida monàstica i va posar el cenobi sota la direcció de Sant Pere de Casserres. Des del segle XV el lloc passa a mans de priors comendataris i sense comunitat. A partir del s. XVI va formar part de la dotació de la mensa canonical de Solsona.

2. L’hospital de Santa Maria de Caldes d’Estrac.

L'església - hospital de Caldes es va construir sobre un puig bastant escarpat, en una revolada de la riera abans d'arribar al mar, que es coneix amb el nom de Puig de Caldes. Segons la documentació es presenta com un edifici protegit per un grup de nobles barcelonins a partir de l’any 1219, que hi fan grans donacions en un període curt de temps. Aquest fet porta a pensar en un edifici notable. Malauradament, no s’ha conservat cap vestigi d’aquest centre, ni a nivell material ni a nivell documental, doncs aquesta va estar destruïda durant la Guerra Civil. De l’edifici antic sols en queden, dos capitells reutilitzats com a pica d’aigua beneïda, l’un, de marbre blanc, de molt important proper a tallers romànics rossellonesos. De la imatge romànica de la Verge sols se’n conserven fotografies ja que també va ser destruïda l’any 1936.

3. Santa Maria de La Conreria (Tiana)

El monestir de la Conreria apareix citat per primer cop en la documentació en l’acta de consagració de l’església de Sant Cebrià de Cabanes del 3 de juny del 1192. Des del principi del s.XIII apareixen moltes donacions i deixes testamentàries a aquesta primitiva comunitat per part de les famílies Campsentelles, Penyafort i Sentmenat entre d’altres. L’any 1250 es va consagrar l’altar del nou convent a la Mare de Déu i es fa un certificat de l’acte quan la comunitat tenia 12 monges sota la regla agustiniana. L’any 1362 les monges es van traslladar a Barcelona i l’edifici va passar a mans de diferents propietaris fins el 1415 que s’hi van establir per primer cop els monjos cartoixans. Actualment no queda cap vestigi de la planta del monestir medieval, ja que l’edifici primitiu va ser enderrocat per l’engrandiment del recinte que podem situar a finals del s. XVI atestat per la llinda de la façana actual on hi consta la data del 1568. Aquest edifici també va ser reformat i refet posteriorment durant el XVIII.

4. Santa Maria de Montalegre (Tiana)

La Cartoixa de Montalegre, es troba al peu de la serra de la Conreria, al mig de la vall de Montalegre. La creació de la cartoixa de Montalegre apareix a partir de la fusió l’any 1434 de les cartoixes de Vallparadís de Terrassa (1345-1414) i la cartoixa de Sant Pol de Mar (1270-1434). La compra del solar per a la construcció de l’edifici va ser realitzada l’any 1425 i es va ampliar amb la compra del Mas Rovira i altres propietats.

La construcció del monestir es va realitzar entre el 1415 i el 1464 amb aplicacions posteriors. L’orde dels cartoixans de tipus contemplatiu estipula la necessitat de que els monjos portin una vida de soledat i de tipus eremític malgrat formar part d’una vida monàstica en comunitat. Aquest element específic de l’orde condicionarà els espais i l’articulació dels mateixos dins el conjunt monàstic.