Una de les troballes més importants enregistrades dins el que fou la ciutat romana d'Iluro, va ser la descoberta del tresoret d'aurei en el solar del carrer d'En Pujol, 43-45, en el decurs de l'excavació realitzada entre els mesos d'abril fins juliol de 1994.

L'amagatall que durant quasi dos mil anys havia preservat el conjunt monetal es trobava just al dessota dels graons d'una estança que possiblement, durant una part de l'Alt Imperi, estaria destinada al comerç.

Tot plegat foren 19 aurei, dels quals 10 pertanyien a l'emperador Tiberi i a la seca de Lugdunum, 1 a Calígula i 8 de Claudi. D'aquests dos darrers no ha estat possible esbrinar amb certesa si foren encunyats per la seca de Lugdunum o de Roma.

Tots els exemplars trobats gaudeixen d'un excel·lent estat de conservació. Els de Tiberi presenten el mateix motiu de revers: la representació de la seva mare, l'emperadriu Lívia, asseguda. En el de Calígula hi figura, al revers, Agripìna. En els de Claudi, al revers hi trobem la inscripció, dins una corona de fulles de roure: SPQR PP OBCS (senatus populos que romanus / pater patria / ob cives servatos), la representació de la Constància Augusta i la inscripció de Pace Augustae emmarcant la figura de Nèmesi vers la dreta amb la serp que la precedeix.

El misteri d'aquesta troballa rau en conèixer per quin motiu el seu poseïdor mai va tornar per recuperar-los. Les especulacions en aquest tema són suggerents, molt possiblment, per causes que desconeixem, el propietari deuria haver mort sense revelar absolutament a ningú el lloc de l'amagatall. Per la varietat dels emperadors representats, la cronologia de les monedes va des del 14 fins al 51 dC. Els arqueòlegs creuen que constituirien els estalvis de tota la vida d'un comerciant que estaria establert en aquell mateix lloc, menys probable es que fossin fruit d'una sola operació comercial.

La datació del tresor es situa en la data de les peces més modernes, cap a l'any 51 dC. Per les dades arqueològiques obtingudes a partir de la seqüència estratigràfica, es creu que la botiga (taberna), a començaments de la segona meitat del segle I dC, restaria abandonada, formant-s'hi un estrat d'amortització per l'ensorrament dels murs de tapial. Potser podriem relacionar aquest abandó amb la crisi, encara poc coneguda, que es produiria a la ciutat en el moment en que decauria la producció i comerç del vi laietà.

Es coneixen en el món romà molt pocs paral·lels de tresors d'aurei com el d'Iluro, fins ara sols el de Montans, a la Gàl·lia, datat vuit anys abans que el de Mataró, i el de Clúnia (a la província de Burgos) datat a l'època de l'emperador Nerva.