| Arxiu Patrimoni > Edat Moderna >... | |||||||||
|
|
||||||||
|
Tema: "La singular i admirable victoria que per la gràcia de NostreSenyor Déu obtingué el serenissim senyor don Joan Daustria de la potentissima armada turquesca", poema èpic escrit per Joan Pujol, imprès al segle XVI, sobre la batalla de Lepant, una de les primeres obres cultes sobre el tema que va aparèixer a la península. Datació: Obra impresa el 1573 i escrita molt poc després del 1571. Localització: Es conserva un exemplar de la primera edició del 1573, a la Biblioteca de Catalunya, i un altre a la Biblioteca Nacional de Madrid. Els manuscrits originals de l'obra d'en Joan Pujol, incloent hi el de «La singular...», es troben a la Biblioteca Mazarina de Paris. Il·lustració: Edició Facsímil. Descripció: El conjunt d'aquesta obra és format per dues dedicatòries, una en prosa i l'altra en vers, a Jeroni de Pinós; l'argument de la història, i finalment els tres cants del poema èpic. L'obra es tanca amb diferents poemes en castellà, llatí i català. El poema èpic és composat en decasíl·labs amb cesura i accent ala quarta síl·laba, agrupats en estrofes de vuit versos que rimen segons l'esquema ABBACDDC. Les estrofes de l'argument es tanquen amb dos versos apariats. Alguns poemes del segon i tercer cant són escrits en codolades de tres i set versos que rimen segons ABBA. Pujol va escriure aquesta obra poc després del fet naval, i és la primera obra culta sobre el tema que es va publicar. En «La singular...», l'autor mostra un clar interès per aconseguir una narració real o al menys verossímil, i es recrea donant dades concretes dels fets. Comentari: Quant al contingut, en el primer cant l'autor va a cercar l'ajut de les muses i comença la narració dels antecedents de Lepant: les falconades de Selim II a la Mediterrània i la pèrdua de Framagusta. Al segon cant, el Papa Pius Vè refà la Santa Lliga mentre els turcs segueixen assolant ciutats gregues. El tercer cant, el més extens, Joan d'Austria arriba a Barcelona des d'on salpa amb l'estol cap a Itàlia on s'unirà a la resta de l'armada. Es lloen els principals caps de la flota i es narra el combat, lloant el triomf final. Si alguna cosa destaca del poema èpic d'en Pujol és el seu interès per aconseguir una narració real o almenys versemblant. Pujol es recrea donant els noms dels participants i dades concretes dels esdeveniments, fet que ens mostra com Pujol estava molt ben informat. Per Pujol degué tenir alguna font d'informació complementària car a l'obra no tan sols narra la batalla de Lepant, sinó que també tracta fets anteriors com la pèrdua de Framagusta. Si comparem La singular... amb algunes fonts de l'època, veurem com les informacions que ens dóna l'autor no són massa allunyades de les versions del moment. Una de les característiques de l'obra del poeta mataroní, és el seu caràcter entre medieval i renaixentista. Joan Pujol va ser un seguidor incondicional de l'obra d'Ausiàs March. Utilitzà el metre preferit d'aquell, el decasíl·lab amb cesura i accent a la quarta síl·laba en estrofes de vuit versos, un metre típic de la poesia medieval catalana. Aquest fet allunyava l'obra d'en Pujol del renaixement ja que esdevenia arcaïtzant i provocava una lectura monòtona i obstaculitzada. Més encara quan ja s'havien introduït els nous models a traves de Joan Boscà i Garcilaso de la Vega. Per altra part l'ús d'aquest metre comportava també l'ús d'una llengua més pura i correcta que la d'aquells moments, malgrat que també apareixen alguns castellanismes. Però la influència d'Ausiàs March no es limita al metre. Alguns versos imiten al gran poeta. I també s'observa aquesta influència en les comparacions. Però encara que La singular... mostra aquesta clara influència medieval, sovint s'entreveu una sensibilitat més propera a la renaixentista. Un element renaixentista són els episodis mitològics, que si bé resulten rígids i amb poca fluïdesa, aporten al conjunt de l'obra un major apropament a la sensibilitat del renaixement. A més mostren com Pujol tenia un coneixement ampli de la cultura clàssica, doncs a part dels elements mitològics, fa comparacions a personatges de la literatura clàssica. Però també utilitza recursos estilístics propis del Renaixement. Autor de la fitxa: Jaume Vellvehí i Altimira Bibliografia:
|
|||||||||