Tema: Origen del nom Iluro. Ara d’altar. Divinitats ibèriques. Epigrafia llatina.

Datació: Datada entre els segles I i II dC.

Localització: Fou trobat l’any 1873 a Modilhan, prop de Bulogne-sur-Gesse a Occitània. Actualment es conserva en el Museu Saint -Raymond de Tolosa.

Il·lustració: Fotografia del Museu de Tolosa.

Descripció: Es tracta d’una ara d’altar d’ofrena dedicada a la divinitat Iluro feta en marbre blanc de Saint-Béat. Les seves mides són: 36 cm d’alçada x 26 cm d’amplada x 22 cm de fondaria. La inscripció diu:

ILVRONI

MAXUMA

FLORI.FIL

V.S.L.M.

La transcripció és: "Deo/Iluroni,/Maxuma,/Flori fil(ia),/v(otum) s(olvit) l(ibens) m(erito)"; que traduït diu: "Al Deu Iluro, Maxuma, filla de Florus, (a ofert aquesta ara) en justa reconeixença del cumpliment del seu vot".

Comentari: Per les característiques de la peça i per la inscripció veiem que es tracta d’un ex-vot procedent del temple que hi hauria en el lloc on fou trobat. En el Maresme, ni en la zona de Cabrera de Mar ni en Mataró coneixem cap dada sobre el culte a aquesta divinitat Iluro. Tenim constàncies materials d’un santuari ibèric a Cabrera en la Cova de les Encantades, a Can Modolell un santuari d’època romana dedicat al culte de Mitra però que podria tenir antecedents en època ibèrica i, finalment restes materials de culte poc estudiades en l’àrea propera a Can Rodon i l’Hostal. Amb tot però, es desconeix l’origen i el culte d’aquests vestigis.

Les primeres notícies bibliogràfiques d’aquesta peça aparegueren a França en butlletins especialitzats poc després d’haver-se trobat. Fou el 1892 quan aparegué una descripció, amb dibuix de la peça, en un repertori d’epigrafia de molt més abast (SACAZE ,1892). Posteriorment ha aparegut en altres corpus d’inscripcions, inventaris toponímics i en publicacions de caràcter divers. En canvi,, la historiografia i l’arqueologia local, malgrat tenir coneixement de l’existència d’homònims d’Iluro i de bibliografia epigràfica al respecte, poques vegades s’ha fet ressò de l’origen teonímic d’Iluro i menys encara s’ha treballat en el tema. Només Rafael Soler en un article divulgatiu on va donar notícia de l’existència de l’ara del Museu de Tolosa i Jaume Vellvehí en un article d’aproximació a l’origen del topònim, a banda, evidentment, del treball del filoleg Joan Coromines.

A banda del cas de Mataró, en la Romània hi han d'altres topònims ILURO. Com diu Coromines "Aquest tipus toponímic es devia estendre des de la Bètica i Mallorca al N. d'Aquitània". Així, provenint de la forma ILURO, trobem Alaró a Mallorca, Àlora entre Màlaga i la Sierra de Ronda, Íllora a Granada, a la costa atlàntica prop la desembocadura de la Gironda l'illa d'Oleron; a la zona pirenaica, per exemple, Ilhurro l'afluent del riu Hayra a Benavarri i a la regió occitana del Bearn, la petita població d'Oloron-Sainte Marie.

Amb el mateix radical ILUR-, coneixem una deessa anomenada Ilurbedae a partir d'inscripcions trobades a Portugal (a la Serra de Lousa i a les Covas dos Ladroes), i a Salamanca on llegim "ILURBEDAE / SACRUM / Q _ MINEIUS / FACUNDUS / V(OTUM) S(OLVIT). L(IBENS) A(NIMO)". Coromines confirma l'origen teonímic de l'arrel ILUR-, en relació a una ara trobada a la Vall d'Aran dedicada a "un nou Iluro" (ILURBERRIXO ANDEREXO). Malgrat que l’origen iber del topònim 'ILURO' és del tot indiscutible i que no es pot descartar l'entroncament basc, ILUR- seria un teònim aquitànic. Es tracta, sense dubte, d'un nom preindoeuropeu, però la informació de què disposem fins avui no permet decantar-nos ni cap a l'iberisme estricte ni cap a l'element bascoïde exagerat d'alguns autors. El més prudent, tal com proposa Joan Coromines, és una filiació ibero-basco-aquitànica.

Autors de la fitxa: : Joan Francesc Clariana i Roig i Jaume Vellvehí i Altimira

Bibliografia: