Tema: Urinaris de Can Xammar (Mataró-centre).

Datació: Només hi podem atribuir una cronologia relativa aproximada, possiblement els urinaris, formant part d'un edifici més gran, foren construïts entre el darrer quart del segle I i primera meitat del segle II d.C.

Localització: Destruit.

Il·lustració: Enric Juhé Corbalán féu una reconstrucció ideal seguint plànol de les estructures trobades en la campanya d'excavació 1964-1968 i en la destrucció del jaciment al 1968, a més de seguir els models oferts pels materials trobats de forma esparsa en el reompliment de terres procedents de la destrucció de Can Xammar i que s'abocaren en l'actual solar que ocupa l'Institut Satorras. El dibuix ha estat colorejat per Imma Bassols.

Descripció: Els urinaris estaven en una sala semicircular. Aquesta sala tenia un doble mur, i entremig, entre el mur de contorn exterior de la sala i el mur intern que delimitava amb l'àrea central de la sala semicircular, hi havia un espai buit del qual per el subsòl els excrements es dipositaven i es desguassava per quatre clavegueres que sortien d'aquest espai buit. Les clavegueres tenien unes mides força espectaculars. La sala estava sumptuosament acabada. El paviment era un mosaic blanc i negre amb un dibuix figuratiu no massa ben determinat. Del recuperat al reompliment a l'Institut Alexandre Satorras hom creu que es tractés d'un ocell o un vaixell (la darrera proposta és la més possible, donada la tradició de decorar aquestes sales amb motius marins). Havia un sòcol de marbre entre el mur intern o banqueta i el mosaic. Les lloses per assentar-se eren de marbre i tenien una obertura com la dibuixada a la reconstrucció ideal, en el terraplè de l'Institut només s'hi recuperaren dues lloses senceres. D'aquestes estructures hom no ha pogut determinar per on entrava l'aigua que ajudava a desguassar els detritus vers les altres quatre clavegueres d'evacuació.

Comentari: Els urinaris eren una de les sales usuals que es podien trobar en un conjunt termal. A les cases romanes d'importància (domus i vil·la) tenien aquesta sala d'higiene incorporats en l'àrea de banys. En el cas de Can Xammar i pel que fa a l'edifici que exhumà Marià Ribas entre 1964 i 1968 hom creu que es tractava d'un edifici termal públic. La gent que vivia a les ciutats romanes tenien la costum de freqüentar quasi bé diàriament les termes públiques, era un fet social força estès. No només s'entenia com un lloc per a millorar l'higiene personal, i era també un lloc de trobada i distracció. Habitualment la gent a la tarda solien anar a les termes, les quals s'intentaven situar en àrees estratègiques. En el cas d'Iluro, ocupen un lloc que tècnicament afavoreix els desguàs d'aigües prop d'una riera i a més estan situades cara migdia, tanmateix les finestres deixaven entrar el llum adequat un cop traspassat el migdia, moment de màxima afluència de persones.

Autor de la fitxa: Imma Bassols

Bibliografia:

• BASSOLS, Imma: "Un cop més Can Xammar: l'edifici dels mosaics." a XI Sessió d'Estudis Mataronins, 1994. Mataró, 1995.
• RIBAS, Marià: "Desaparación de un suntuoso edificio romano de la ciudad romana Iluro (Mataró)." a Montaña, Juliol- Agost, 1968
• RIBAS, Marià: "Excavació d'unes restes romanes a Can Xammar: Campanyes de 1964-1968." a Laietana, no. 5. Mataró. 1990