Articles >segle XX...

Memòria Històrica: víctimes de la repressió franquista a Mataró. (1)

Per Jaume Vellvehí i Altimira

14 d'abril de 1931. Proclamació de la República en l'Ajuntament.	L'alcalde Josep Abril i Argemí afusellat el 1939

La veritat és que és molt difícil parlar de memòria històrica, de reconeixement a les víctimes de la repressió d'un període tan complex, delicat i històricament tant proper en el temps, sense entrar a analitzar el context i les cojuntures de l'etapa que tractem. Per això, si m'ho permeten, vull començar pel final, és a dir per la bibliografia.

Per a poder comprendre els fets i els contextos en els que es van produir, vull recomanar-los dos llibres recents, el primer és el treball de Margarida Colomer La guerra civil a Mataró, 1936-1939 publicat l'any passat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, i el segon, també publicat l'any 2006, Sociologia de la guerra revolucionària a Mataró (1936-1939) per edicions Marré, de Josep Xaubet i Vilanova. I finalment, de caràcter més general, recomano una obra col.lectiva molt ambiciosa amb la participació dels millors especialistes, de 5 volums i dirigida per Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya, La Guerra Civil a Catalunya publicat a Edicions 62, entre moltes altres dels mateixos autors.

I encara, abans d'entrar plenament a desenvolupar el tema que ens ha portat avui aquí, voldria fer una breu consideració. Al meu entendre, no resultaria del tot just parlar de Memòria històrica i de les víctimes de la repressió franquista a Mataró sense fer un esment a les víctimes de la repressió a la reraguarda republicana, especialment els primers mesos de la guerra.

Els mesos immediats al cop d'estat franquista es viuran a Mataró episodis de violència i repressió. D'una banda, els militars sublevats de la caserna d'artilleria de Mataró, són jutjats a Barcelona. Dels 18 comandaments encausats 8 foren condemnats a mort. Cal dir que en els judicis van declarar a favor dels encausats diversos mataronins entre els quals hi havia Joan Peiró que ho va fer a favor del comandant Francisco Alvarez Buhilla. I que en saber-se les condemnes, a Mataró hi hagué un intens debat contra la pena de mort des del diari Llibertat on es publicà un manifest signat per personalitats i intel.lectuals entre els que trobem per exemple al mateix Peiró, al primer alcalde de la República, en Josep Abril, a l'alcalde Salvador Cruxent o a Joaquim Casas i Busquets.

A aquestes condemnes cal afegir la part més negra de la violència en el camp republicà, la violència dita "incontrolada" dirigida d'una banda cap a l'anticlericalisme, on es produiran els assassinats de dos religiosos: el Dr. Josep Samsó, rector de Santa Maria i mn. Ramon Fornells. A més s'hi hauria d'afegir els que van morir fora de Mataró com és el cas del rector de Sant Josep que va morir a Barcelona. I de l'altra, la repressió civil, que provocà 12 assassinats víctimes de la violència indiscriminada i per motius molt diversos.

El bust d'Alfons XIII és llançat des del balcó de l'Ajuntament

Parlem però de la repressió franquista. El mateix dia 16 de març de 1939 que era afusellat al Camp de la Bota l'alcalde Josep Abril i Argemí (2), també fou afusellat al rmateix lloc un altre mataroní, en Josep Eroles i Escolà, també militant d'ERC. Desconec si foren afusellats junts. Aquell dia amb prou feines encara no feia un mes i mig de l'entrada de l'exèrcit de Franco a Mataró (27 de gener). El drama de la derrota havia començat uns dies abans amb l'exili massiu dels mataronins compromesos políticament: dirigents de partits polítics d'esquerra, dirigents sindicals obrers, persones vinculades al diari Llibertat, a més dels soldats de l'exèrcit republicà. Molts van morir en el camí de l'exili i en l'anonimat. Altres als camps de concentració de França per malaltia. I els que es van quedar a França hagueren de sobreviure a la guerra europea. Deu mataronins van trobar la mort a Mauthaussen i sembla que cinc més, que formaven part d'un grup de 20 maresmencs, van estar al camp de concentració nazi de Gussen, situat a cinc quilòmetres de Mauthausen, entre els anys 1941 i 1944 (3).

I mentre uns marxaven a l'exili, a Mataró començava la persecució contra la població que no havia fugit. La repressió fou tan generalitzada que la presó es va fer petita i s'hagué d'habilitar el convent de les Caputxines. I, al menys inicialment, el Diario de Mataró publicà els llistats, llarguíssims, amb els noms dels detinguts. I sense treva, van començar els consells de guerra sumarissims.

Tothom podia ser objecte de denúncia per enemic del nou ordre: tant les persones que van tenir un paper polític o social rellevant com les que amb una actitud passiva demostressin la seva col·laboració.

Segons la historiografia local, entre 1939 i 1940, descomptant les persones que només van estar detingudes uns dies i sortiren sense càrrecs, 248 mataronins i 5 mataronines, van ser sotmesos a un consell de guerra i en sortiren amb condemnes més o menys llargues. La majoria va anar a parar al Camp de treball d'Horta, però 5 van morir a la presó per causes que ens són desconegudes.

Entre 1939 i 1942 els especialistes apunten la xifra de 13 mataronins afusellats al Camp de la Bota, per bé que a partir de la documentació conservada a l'Arxiu Nacional de Catalunya, sembla ser que aquesta xifra va quedant curta. Recentment el Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró ha donat a conèixer noves dades que xifren en una vintena els mataronins afusellats.

A més, cal tenir en compte els mataronins internats als camps de concentració franquistes repartits per tota la geografia de la península: a Barcelona, a Figueres, a Santander, a Saragossa, a León, a Cuenca, a Múrcia...

Proclamació de la Rpoública en l'Ajuntament de Mataró

Generalment, qui més qui menys coneix els casos emblemàtics de la repressió, els casos de persones que s'havien distingit en la seva activitat durant l'etapa republicana, figures com la del president de la Generalitat Lluís Companys (1940), potser no tant les del polític d'Unió Democràtica Manuel Carrasco i Formiguera (1938) o l'anarcosindicalista Joan Peiró (1942), menys encara la del nostre alcalde Josep Abril (1939) i molt menys, per no dir gens, persones que ens resulten anònimes. Els seus casos expliquen una repressió planificada que interpreto en dues grans vessants: la de la pura venjança i eliminació del contrari represaliant també aquells que havien col.laborat en fer funcionar el país malgrat les circumstàncies, els sanitaris, els docents, els funcionaris... i la sistemàtica, per a l'anorreament del país deixant-lo sense quadres: sense mestres, sense intel.lectuals, sense creadors, sense dirigents...

Voldria referir-me a aquest darrer grup de persones represaliades, les víctimes anònimes que mai han vist reconeguda la seva trajectòria, que mai han estat dignificades. I per a fer-ho, explicaré un cas molt concret (4) que penso que sintetitza tot allò que provem d'explicar amb l'expressió 'Memòria Històrica': la dignificació de les víctimes anònimes.

Les Brigades Internacionals que lluitaven al costat de la República van situar un dels seus hospitals a Mataró, l'Hospital de Sang que estava al llavors excol.legi dels Salesians. En l'edifici del col·legi s'hi va instal.lar la Clínica quirúrgica número 7. Si bé el contingent el constituïen metges i personal de diverses nacionalitats, també hi van col·laborar noies mataronines com a infermeres.

L'abril de 1938 va arribar a l'Hospital una ambulància. Hi anaven dues infermeres joves i una de més gran. De les dues noies només sabem el nom d'una d'elles, tenia 19 anys i es deia Eugenia González Ramos. Havia nascut a Hortaleza a Madrid i s'havia afiliat a la UGT als setze anys. Durant la Guerra va treballar com a ajudant de cuina en una caserna de milícies de Carabanchel i més endavant com a infermera en un hospital de les Brigades Internacionals a Múrcia. Eugenia arribava a Mataró procedent d'aquella ciutat on també havia coincidit amb la infermera més gran i que es deia Guadalupe Garcia (5).

Quan l'octubre de 1938 les brigades internacionals abandonaren Mataró en mig d'actes de reconeixement i comiat, les infermeres mataronines i les tres vingudes de Múrcia van seguir treballant en l'Hospital.

El 27 de gener de 1939, les tropes franquistes entren a Mataró. Aquell dia i segons ha explicat una de les infermeres mataronines, Guadalupe Garcia va aparèixer a l'Hospital vestida amb l'hàbit de monja i propicià una missa. El 17 de febrer Sor Guadalupe Garcia denunciava les dues joves amb les que havia arribat a Mataró.

En la declaració d'Eugenia en la comissaria de Mataró va reconèixer la seva afiliació a la UGT i també, malgrat que en la declaració que feu dies després davant el jutge ho negués, al PCE i al Socorro Rojo Internacional. La denúncia de la monja era molt fosca (6) i basada només en converses informals i impressions subjectives, i ni tant sols l'Ajuntament va poder fonamentar cap denúncia contra ella per manca de dades. El dia 13 de març va declarar al jutjat de Mataró retractant-se de part de la seva declaració inicial i amb la impossibilitat de ratificar les acusacions de la monja, doncs segons el secretari del jutjat havia marxat de Mataró i mai més se n'ha sabut res.

No hi havia cap evidència ferma contra ella, però la resolució del cas va ser ràpida. El 22 de febrer havia ingressat a la presó de Mataró i el 2 d'abril fou traslladada a la de les Corts.

Curiosament, molt curiosament, el Consell de guerra es va celebrar el 14 d'abril, l’aniversari de la proclamació de la República, junt a altres acusats de casos i procedències diverses. Altre cop curiosament i ja és molta curiositat, els acusats també eren catorze. Hi va haver nou sentenciats a mort, vuit homes i una dona, l'Eugenia.

Un cop rebut l'enterado de les altes instàncies franquistes, s'establí el procediment que es seguiria:

“… guárdese y cúmplase lo ordenado, a cuyo efecto constitúyase el juzgado en la Cárcel Modelo, a las dos horas y treinta minutos del próximo día once, en que deberán entrar en Capilla los condenados, y una vez transcurridas las tres horas siguientes procédase a su ejecución”.

Eugenia González Ramos i els seus vuit companys van morir a les cinc del matí del dia 11 de maig de 1939, quan tenia vint anys.

Durant dècades, massa dècades, només hi va haver uns represaliats. Potser ja ha arribat l'hora de reconèixer que també n'hi va haver uns altres. Persones com Eugenia Gonzàlez Ramos que pagaren el preu més alt per treballar en defensar-nos els drets, les llibertats i la legalitat, no ho oblidem. Hora és ja que deixin de ser víctimes anònimes de la repressió franquista.

Notes

(1) Parlament efectuat el 15 de març de 2007 en l’acte Mataró, memòria i futur, organitzat per ERC de Mataró en motiu de l’acte de record de l’afusellament de Josep Abril, primer alcalde republicà de Mataró; i publicat a Felibrejada. Butlletí del Grup d'Història del Casal, núm. 81, gener - febrer – març 2007.

(2) Nascut el 1869 a Santa Maria de Palautordera. Afiliat al Partit Federalista Republicà de Pi i Margall fou conseller de l'Ajuntament de Mataró durant la Restauració. Va escriure a la premsa mataronina amb el pseudònim Lirba. Va escriure alguns llibres. Va ser un dels fundadors d'ERC a Mataró i pel su prestigi fou nomenat alcalde del primer Ajuntament Republicà a Mataró el 14 d'abril de 1931. Va participar en els fets d'octubre de 1934 i fou empresonat. El 1936 va donar suport a la candidatura del Front d'Esquerres. Fou destinat a Dosrius com a comissari municipal fins al 1938. En acabar la guerra no va voler anar a l'exili i fou detingut i empresonat a Mataró el 2 de febrer de 1939 passant a la Model de Barcelona el dia 27. Sotmès a un consell de guerra el 7 de març i condemnat a mort. Fou afusellat al Camp de la Bota el 16 de març de 1939. (Dades extretes de COLOMER, M: La Guerra civil a Mataró, 1936-1939. Pub. Abadia Montserrat, Barcelona, 2006).

(3) Segons declaracions de Maria Modesta Rodríguez del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Mataró.

(4) La informació sobre el cas d'Eugenia Gonzalez Ramos ha estat extreta del treball HERNÁNDEZ HOLGADO, Fernando (Coord.): Memòria de la presó de dones de Les Corts. Barcelona 1939-1955. Web promoguda per l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACME): http://www.presodelescorts.org/ca . I ha estat contrastada i ampliada amb l'entrevista a la Sra. Maria Sans, infermera en l'Hospital de Sang de Mataró.

(5) Sembla ser que aquesta persona no es relacionava gaire amb la resta d'infermeres i era de caràcter esquerp i poc amical.

(6) “Preguntada si conoce a Eugenia González y conversaciones que haya tenido con ella durante el dominio rojo, dice que la conoce durante el tiempo que la misma lleva en la clínica o hospital, y en conversaciones sostenidas con ella, le dijo que en Madrid había dado el tiro de gracia a dos, y durante su permanencia en el establecimiento ha podido observar en ella la óptima actitud e interés hacia los rojos, y abrazándose a la declarante el día que entraron las Fuerzas Nacionales, le dijo: estamos perdidas…” Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero: Consell de Guerra nº 1. Sumaríssim d'Urgència 1.119. (Veure: HERNÁNDEZ: op cit.).